Diumenge vam viure la cinquena manifestació consecutiva reclamant independència. Això no és ben bé així, car en els primers anys el motiu era per poder fer un referèndum. L'acció de votar és acceptada per una elevada majoria de la societat catalana, però, poc a poc, el missatge de la manifestació s'ha anat enfocant cap a la independència. Vist així, podríem dir que en el camí que es va fent, en això que es diu El Procés, es va perdent ambigüitat per forçar la radicalitat: o ets a un costat o a l'altre, no hi ha terme mig.

La manifestació de diumenge, distribuïda per Catalunya, havia de servir per veure si la gent es cansava d'una acció política que no avança. Doncs no, el resultat va ser, per sorpresa de molts, que la gent continua fent manifestacions massives tot i que això signifiqui desplaçaments i aguantar drets, en ple sol, enmig del carrer, en un onze de setembre. He sostingut sovint que el problema no desapareixerà mentre durin els condicionants que l'han creat, com és l'encaix econòmic de Catalunya dintre Espanya i el respecte cultural.

Em va costar creure el dèficit fiscal de Catalunya, però, una vegada comprovada la seva certesa, m'ha estat fàcil anar investigant els altres condicionants econòmics que Catalunya té amb Espanya. Vull dir que, una vegada un ha fet l'esforç de convenciment, no hi ha marxa enrere. I això mateix ha passat a molta gent. Per tant és molt difícil desinflar les ganes de sortir d'Espanya si no hi ha una oferta convincent.

Podria ser aquesta oferta un concert econòmic com el basc i autonomia total en cultura i ensenyament? Penso que no serà. El problema d'Espanya és que no pot sobreviure sense Catalunya (sí ho pot fer sense País Basc) i certes autonomies com Extremadura, Andalusia i Castella la Manxa veurien caure de forma alarmant les seves prestacions. Per això diuen que els catalans no som solidaris. El que passa és que el model que s'ha anat desenvolupant a Espanya (i a Itàlia) ha portat mig país a viure del subsidi a costa d'altres àrees en les que els costa mantenir l'economia en el món global.

Es podia haver fet d'una altra forma (de fet s'ha intentat) promocionant la modernització de les economies més pobres: durant 15 anys Espanya va rebre de la UE l'1% del PIB per modernitzar el país. Quina va ser la modernització? La xarxa d'autovies, aeroports i la xarxa d'AVE, però res de més pimes ni més enginyers. L'esquerra ha mantingut sempre que posar bones infraestructures en un territori impulsa la seva economia, una fal·làcia que menysprea com es genera un teixit empresarial mínim.

Per tot plegat és impossible que Espanya sigui generosa i permeti a Catalunya decidir el seu futur. L'exemple l'hem viscut aquesta setmana amb l'oblit que han fet els polítics espanyols de la manifestació, menystenint l'acte. Malgrat tot, hem passat a la següent pantalla fruit de la impossibilitat dels partits espanyols de formar govern sense els catalans.

Essent clar que els polítics espanyols no faran res mentre no es vegin forçats a fer-ho, cal arribar a un punt on la molèstia de tenir els catalans en aquest estat els faci cedir per acceptar el referèndum, quan no dir... que marxin d'una vegada!

El camí per fer-ho és la desobediència civil, col·lapsant les institucions. Per exemple, si els jutjats tenen per missió processar polítics catalans, cal fer accions massives que col·lapsin els jutjats, com per exemple els actes de crema de banderes que fa la CUP o altres. O bé deixar de comprar productes espanyols, que això fa molt més mal que no pas si Espanya no compra productes catalans. O ser més estrictes amb l'ús del català, no caient en la traducció automàtica que fem quan ens parlen en castellà, o la desobediència total en la immersió a les escoles. Però l'acció massiva més contundent és la fiscal. Un dia Oriol Junqueras va proposar aturar una setmana les empreses catalanes com acte de protesta.

Ràpidament els empresaris van posar el crit al cel perquè una mesura com aquesta fa trontollar l'economia de les empreses. Però l'actual vicepresident sabia el que es deia, allà on fa més mal a Espanya és a la butxaca. Hi ha una manera de pagar menys impostos mentre es manté l'activitat?

I tant, es diu submergir una mica més l'economia, posar una part notable de l'economia sense pagar IVA. Es diu que ara hi ha més del 20% en economia submergida, sobretot en sectors lligats al turisme, serveis personals i autònoms. Però imagineu que en una acció massiva, promoguda com un tancament de caixes, les empreses decideixen portar un 10% de les seves vendes sense pagar IVA. Aquesta figura agrada molt més que no pas el mateix tancament de caixes, de no pagar res a hisenda i el seu efecte seria notable: Madrid no ingressaria el 2% d'impostos i això, un any rere altre, tindria efectes notables.

Una mesura així es podria acompanyar retardant els pagaments a hisenda de forma legal fins que les circumstàncies de cada empresa ho permetin. Una desobediència d'aquesta magnitud tindria efectes, però també conseqüències internes a Catalunya, amb menys pacifisme com ara, i amb l'efecte d'haver creat una promoció de l'economia oculta que costa de desmuntar. El que sembla clar és que, sense fer més coses, sense esdevenir molt més incòmodes a Espanya, això no es mourà.