El socióleg Salvador Cardús ha escrit en un article que "aquesta és la indepèndència més ben preparada de la història mundial". Felicitats. El President Puigdemont va anunciar diumenge una proposta de referèndum i eleccions constituents (sic) en un any.
L'endemà va matisar que el referèndum hauria de ser segur i vinculant. I el dia següent, davant la interpretació general de les seves paraules, va negar que estigués refredant res. Obro un parèntesi per recordar que el referèndum ja era pantalla superada. Segueixo. Aquesta setmana, el conseller Raül Romeva, en un misteriós i opac viatge als Estats Units per reunir-se amb algun congressista poc recomanable, ha declarat al canal espanyol de la CNN que "ni hi ha voluntat secessionista; al contrari, busquem nous marcs d'acord. Ni voluntat rupturista, ni de conflicte.
El primer actor amb el que ens volem entendre és l'Estat espanyol. Nosaltres mai parlem de separació". Igual era un personatge del Polònia i el vaig confondre, però a mi em va semblar que l'entrevistat era Romeva. També fa temps que llegeixo entrevistes i articles d'un senyor que es diu Jean Claude Piris afirmant que "aquells que mantenen que la Unió Europea incorporaria una suposada Catalunya independent demostren un desconeixement tant del dret aplicable com de les realitats polítiques dels Estats membres de la UE".
El senyor Piris, molt ignorat a Catalunya i mai entrevistat a TV3, alguna cosa deu saber. No endebades ha sigut molts anys el director dels serveis jurídics de la Unió Europea i pare del Tractat de Lisboa. Vist tot això, penso en el clàssic: jo només sé que no sé res. O que la fe i l'empirisme van per camins divergents. I que els més coherents són els de la CUP: tirar pel dret. I després que sigui el que Déu vulgui. O sigui, la fe.
