Quan vaig començar la meva vida professional, el meu director em va dictar una norma del diari: és millor no informar dels suïcidis perquè produeixen mimetisme. I, més o menys, aquesta norma d'abast universal s'ha mantingut gairebé fins al 2008, quan la premsa trenca el tabú perquè constata que augmenta el nombre de suïcidis.

Efectivament, a Catalunya, a Espanya, i a molts països occidentals, la taxa de suïcidis va començar a créixer el 2008, l'any que comença la crisi econòmica mundial. Una crisi que ha tingut un cost econòmic esgarrifós: ha fet els rics, més rics; els pobres, més pobres, i ha destruït la classe mitjana. Tanmateix aquesta és la part més visible de la crisi. Però l'atzucac causat pel neoliberalisme econòmic també té un preu ocult, un cost humà que més aviat hauríem d'anomenar inhumà: un gran nombre de suïcidis que, segons la majoria d'experts, té el seu origen o el seu detonant en els problemes econòmics dels afectats. Entre 2008 i 2010, el nombre de suïcidis al món és va incrementar en més de 10.000. Curiosament, la proporció no es va complir ni a Àustria ni a Finlàndia, on s'havien endegat polítiques públiques per als aturats. I tant a Catalunya com a Espanya, l'augment ha estat continuat, fins a convertir-se en la primera causa de mort no natural, per damunt dels accidents de trànsit. A Catalunya, per exemple, el nombre de suïcides ha crescut un 39% des del 2007 fins al 2013: de 371 a 537. Destaca també que l'edat més colpejada és al voltant dels 50 anys, amb tres vegades més homes que dones.

No cal dir que no s'ha aconseguit implementar cap proposta per fer front a aquest tràgic preu de la crisi. El poder és el poder i és qui mana.