Els que encarnen l'anomenada nova política no desisteixen de parlar del passat. I això malgrat que els seus votants procedents en gran majoria de les noves generacions, que en bona lògica haurien d'estar situats a l'avantguarda i proporcionar-nos solucions imaginatives a mil problemes. Resulta curiós aquest fenomen: els que amb tant aparell verbal venien a canviar les coses són avui els que més invoquen l'ahir, si bé en episodis determinats, ometent altres ominosos vinculats a les seves idees. No és senzill saber avui qui és més carca o retrògrad, si els partidaris del bipartidisme o aquells que han arribat per eliminar-lo.

L'imaginari de les seves hosts dóna també alguna clau addicional sobre això. Hi predominen rostres de personatges de fa mig segle i lemes genuïnament vintage. També les ràncies obsessions de sempre: l'església, els bous o les banderes. Joventut vellota en termes polítics, excepció notable de la immaduresa regnant entre tants adults adolescents que ha generat la nostra societat o potser conseqüència directa d'això.

És una veritable llàstima que aquestes inquietuds emergents no hagin pogut sortir d'aquest bucle malenconiós, proposant un modern projecte de nació, regió o ciutat. En sentit positiu, de futur. Els seus programes, quan no han estat canviats per a cada comici, han estat externalitzats a grups de savis de catàleg, perdent amb això l'oportunitat d'oferir allò per al que van néixer: aportar noves solucions eficaces i sensates. On governen, es limiten a reobrir ferides cicatritzades o a suggerir ocurrències ruboritzants. Res a veure amb la frescor juvenil plena d'il·lusionants plans per solucionar tots el mals, que tant es van ocupar de pregonar a les places i platós de televisió.

Aquesta circumstància no ha fet sinó reforçar el bipartidisme. El tedi provocat per aquestes formes aspres i ancorades en el segle passat, així com aquelles altres estil yenka i pendents exclusivament del postureig, han tornat a les opcions tradicionals, sense buscar-ho, la seva posició de renovat lideratge, cosa que ens situa per cert entre les nacions més pròsperes del planeta, on s'alternen des de sempre dos partits principals, tan ricament.

En cas de ser convocats a unes terceres i malaurades eleccions generals, es comprovarà presumiblement a les urnes que el temps dels experiments ha arribat al final, i que tornaran les aigües a la llera tradicional de les formacions que compten amb ideari i criteri, que han d'obtenir el suport ?democràtic amb fonament en la seva oferta de reformes serenes, possibles, que permetin millorar, incorporant també persones que hagin demostrat en la seva vida professional o laboral que volen fer, no ser, com defensava en el seu dia aquella il·lustre líder europea.

Adéu per tant a la nova política, per carcamal i pesada, per estèril i per presumptuosa. Per creure que pot venir a menjar-se el món a cop de quatre eslògans i cinc obvietats, vestides de bandoleres o cintures entallades. Per no ocupar-se del demà, que és ja avui, i desafiar la nostra paciència amb la seva insistència en el retrovisor i la diletància.