En el lapse fugaç d'una setmana, Luis de Guindos gairebé compareix davant del ple del Congrés i Rita Barberá gairebé dimiteix de senadora. Dos èxits sensacionals de Ciutadans, que dimecres passat va córrer a fer una roda de premsa en la qual es felicitava per gairebé haver aconseguit la regeneració del país. La compareixença va ser tan estrafolària que el mateix Rivera es va sentir obligat dijous a desmentir-se demandant algun pronunciament exigent de Rajoy sobre la dimissió de la seva gran amiga valenciana, que el dia anterior considerava innecessària. En auxili de Ciutadans, els amants de la democràcia haurien de propugnar la continuïtat de l'alcaldessa perpètua de València en un Senat on no desentona, per tractar-se del mastegot final que necessita tan supèrflua institució.

De la mateixa manera que les segones eleccions es justificaven per desallotjar Celia Villalobos de la mesa del Congrés, els tercers comicis en un any poden aconseguir que Barberá desaparegui de la comissió permanent del Senat. En un primer moment, la senadora va abandonar tots els càrrecs no remunerats que ostentava. Més ben dit, s'estalviava el pagament de la quota de militant del PP, en el que suposa sens dubte un triomf de la puresa democràtica que justifica la roda de premsa muntada per Ciutadans. El partit de Rivera no es devia haver adonat que el fanfarró comunicat de la parlamentària assenyalava que «expresso la meva voluntat de no dimitir (sic) del Senat», una pèssima redacció però unes majúscules que emfatitzen el desaire.

Fins i tot després de la tímida envestida de Rivera, la crisi evolucionava amb Rajoy embolicat en el seu silenci monacal. Només va abandonar un instant la letargia per culpar Sánchez, en abstracte. Alhora, li reclamava el seu vot d'investidura concret. I gratuït. La maquinària del PP assajarà contra la senadora el mateix truc aplicat a Bárcenas. Les gestes del tresorer nomenat pel president en funcions no componien una trama dels populars, sinó una trama contra els populars. De Rita Barberá també podrà afirmar-se sense vergonya que és un cos estrany, que es va regirar contra el partit angelical? A part que l'artera maniobra hauria d'incloure a tots els seus regidors. Menys un, perquè l'excepció confirmi la regla.

Costa de creure que Barberá i companyia treballaven contra les essències del PP, en lloc de complir-les rigorosament segons consta en els innombrables documents laudatoris a càrrec de Rajoy. El silenci de la setmana passada contrasta amb l'exultant «Rita, ets la millor», formulat pel president en funcions. Resulten singularment feridores les manifestacions jactancioses de la senadora, abans que s'iniciés la investigació del seu cas al Suprem. En aquells dies es creia immune, perquè el Tribunal Superior desbaratava la iniciativa del jutge José Castro que fos imputada en el cas Nóos. Menyspreava per insignificants, i amb mig somriure irònic, les quantitats de mil euros presumptament blanquejades pel seu equip gairebé al complet. Amb aquests diners no es compra ni una bossa de Louis Vuitton.

Ni tan sols és agosarat afirmar que la corrupció desmembra el PP amb proporcions epidèmiques. La teoria dels casos aïllats va caducar temps enrere. Rajoy hauria d'aclarir si més no la dimensió a la qual ha d'arribar el fenomen per concloure que ha contaminat al partit sencer. Sense passar per sobre de les tremendes mancances de la resta de l'espectre polític, no cal remuntar-se en el temps per rebre els ecos dels comentaris escandalitzats d'Aznar sobre els crims socialistes a meitat dels noranta. Aquelles andanades, raonables d'acord amb els esdeveniments, van catapultar precisament la cursa de Rajoy. Ara està obligat a efectuar un diagnòstic des dels mateixos paràmetres.

Barberá és més difícil d'extirpar que Bárcenas, pràcticament desconegut per l'afició abans que es difongués la seva habilitat en el maneig de les caixes B del PP i dels seus comptes suïssos. En la imatgeria popular, més rigorosa que l'escalafó institucional, la senadora ocupa un lloc al costat del president en funcions, per sobre de les seves ministres més addictes. El comunicat gairebé indecorós de l'exalcaldessa de València funciona com un recordatori a Rajoy que, pel que fa a proximitat als corruptes, la seva gran amiga no figura en els papers de Bárcenas. De fet, la millor defensa presidencial contra la seva assiduïtat a la comptabilitat paral·lela del PP consisteix a afirmar que es va limitar a seguir el comportament habitual en el seu partit, sense despistar-se amb la moixiganga ètica.