Un estudi mostra que moltes empreses han pactat els preus a Espanya, fent així que la competència de mercat sigui una teoria maca, i poc real, i ens trobem, quan anem a comprar un producte, que les marques tenen preus similars. Els especialistes diuen que les multes per fer càrtel no són prou contundents. Ara, sorprèn la capacitat de les empreses per arribar a acords, mentre els polítics no aconsegueixen consensuar Govern i solen estar barallats. S'han pactat preus en tota mena de productes, des dels vehicles, a les mudances, passant pels bolquers, el sector làctic o les benzineres, fins i tot, les empreses de sobres electorals, tan necessaris avui, perquè els polítics tenen a bé fer-nos votar cada dos per tres.

Està bé que es revelin aquestes pràctiques i que Competència els faci pagar una multa proporcional al benefici que han pogut aconseguir. Vegin com el consumidor viu aterrat, pensant en els rebuts que li arribaran a casa, sempre amb augments i mai amb reduccions de preus. Avui els bancs, que obtenen una part important dels beneficis amb les comissions de les targetes de crèdit, veuen com apareixen operadors de crèdit per internet. De tota mena. Alguns són portals amb interessos astronòmics, gairebé d'usura. D'altres volen ser solidaris, i creuen en el suport mutu de consumidor i emprenedor. Aquests últims faran baixar el cost dels crèdits al consum? Iniciatives com aquesta fan realitat la frase del filòsof: un home sol és una illa perduda en l'oceà, però una societat és un continent, de possibilitats i somnis.

Vivim una època curiosa. Amb andròmines tecnològiques i millores que farien caure de cul els nostres besavis. I no estem satisfets. Volem estar sempre prims i ser eternament joves, com si vivíssim dins el quadre de Dorian Gray. Tot i que sabem que l'aparença no proporciona la felicitat. Aquest és un fenomen, viure en la imatge, i no aprofundir en l'interior, que ja en parlava el pensador Sartori fa uns anys. Som l'homo videns, que es mou per impulsos visuals, però oblida raonar en profunditat. Vegin com ens costa assumir que un ésser estimat ja no és amb nosaltres. La persona que ens ha deixat tenia un patrimoni sentimental que, en certa manera, es conserva dins nostre. A vegades perdem més que un tracte quotidià; perdem aquell que ens era un referent: una font de pau i calma. I només quan ja no hi és ens adonem que quedaven tantes paraules no dites, tantes abraçades per fer. S'ha de confiar en la complicitat i la carnalitat que tenim amb la gent que estimem. Ara i avui. Oblidar l'aspecte extern, i mirar endins de les persones; de nosaltres mateixos.