El laberint espanyol és força embolicat. Tot i que a l'Estat de moment s'ha trencat el bi-partidisme, hi ha dos partits que han perdut pistonada: la dreta i l'esquerra clàssica. Sense que ningú no tingui majoria absoluta tot són qüestions estranyes i poc aclarides -nervis, retrets i súpliques. De sobte algú fa saltar la brama que tornar a fer eleccions seria una hecatombe per Espanya, que es faria un ridícul monumental al concert mundial i infinits desastres. Votar mai no és un ?desastre. Hi ha una realitat que s'ha d'assumir: la dreta espanyola guanya tot i tenir una motxilla plena d'escàndols de corrupció i l'esquerra, també amb bosses importants i corruptes, estan en un impasse. Terra de ningú. Tothom es posa a la boca frases fetes i llocs comuns, «necessitem un govern per Espanya!». Ciutadans s'apunta a l'onada d'aquest concepte i fa maniobres per no perdre allò que ha aconseguit a l'Estat espanyol, han demostrat que «per Espanya» tant s'apunten amb uns com amb uns altres.

En aquest embolic hi ha un fet clar: l'Estat espanyol no té govern perquè ni els catalans ni els bascos, ara per ara, no ho volen. I aquí comença una altra bardissa, la paraula «referèndum acordat i ?vinculant» que espanta els partits antics que ja són vells -vetustos. Tothom vol governar Espanya sense acceptar la realitat, volen governar sense atrevir-se a buscar aliats al Congrés. Juguen una partida d'escacs amb infinites limitacions, no són com els bons jugadors que saben jugar de memòria; no són capaços d'entendre el que passa a Catalunya -més enllà de les magnífiques manifestacions- i que a Catalunya hi ha una majoria independentista. Al País Basc recelen perquè Ciutadans té previst, vagi amb qui vagi, passar el ribot al concert econòmic que van saber ?lligar durant la Transición. Escolto l'Iceta i Margallo, són dos pols teòricament oposats però estan d'acord en l'essencial, no deixar votar els catalans per veure quants som, qui som i què serem. Al PSC, els d'En Comú Podem els han menjat l'espai polític i com que són gent d'ordre esperen indicacions del comitè central i encara que perdin presència i vots, la República Catalana i l'Espanyola no els interessa, fan la viu-viu -una desídia enlluernadora.

A Espanya continua funcionant l'antiga brama: «una grande y libre!». I amb això sembla que ja en fan prou. En l'actualitat això potser ja no dóna tants rèdits com en el passat, abans els catalans érem bona gent, els governs de Pujol. Això ha canviat. Espanya ha canviat, sobretot respecte de l'esquerra clàssica i també amb els nouvinguts de Podem, ara per ara, han tocat sostre, el «sorpasso» va ser un miratge. Vista la complexitat del laberint per governar Espanya i des de l'esquerra només hi ha una solució: PSOE més Podem i l'abstenció de Ciutadans. I del referèndum ja en parlaran durant el proper mil·lenni. Allò què es prioritari és salvar Espanya. Qui posarà l'esquellerinc al gat?