ala novel·la Un dia tranquil, Ponç Puigdevall narra un fet autobiogràfic colpidor quan després d'una nit de festa s'apropa després de molts anys a casa de la seva mare i del carrer estant observa la finestra de l'habitació on va passar l'adolescència, allà on va covar el somni de ser escriptor contra el parer de la família que volia que portés el negoci familiar. Sense cap sentimentalisme superflu, Puigdevall retrata el drama que sol encarar el creador quan la decisió de dedicar-se a l'art s'enfronta als desigs de la família, drama que també sabem en artistes tan extraordinaris com Salvador Dalí, i agreujat pel fracàs d'haver de retornar a casa en edat adulta per poder tenir un plat calent a taula. Una vida incerta on passar gana, emmalaltir i abstreure's del món abusant de certes substàncies, acompanyen el camí dubitatiu cap a l'èxit.

Contrasta el neguit i la incomprensió que acompanya l'artista per una decisió que l'ha apartat dels seus amb l'aventura que promou l'Ajuntament de Girona amb nens de 3 a 5 anys per introduir-los a l'art mitjançant el Jardí Artístic. Pretenen ensenyar a mainada de tan curta edat el teatre, les arts plàstiques, la dansa i la música. L'experiència és pionera i els resultats se sabran d'aquí a força anys, malgrat les bones perspectives que formulen els organitzadors.

En altres camps, com ara el futbol, ja sabem com funciona la ciutat. Es prohibeix arreu de xutar la pilota, el futbol base és inabastable per força butxaques, barrant el pas a joves amb talent, i la intenció final de tenir un equip a la Primera Divisió implica el sobrecost de llogar jugadors formats ben lluny d'aquí. Qui es pot permetre de pagar l'ensenyança del futbol als seus fills, serà el primer de fer-los desistir de continuar per aquest camí, igual que podria passar amb aquests nens introduïts en l'art quan encara no tenen prou habilitats. En ambdós casos, fa l'efecte que són activitats extraescolars elitistes, amb l'agreujant en el cas del Jardí que és l'Ajuntament qui s'hi implica.

Seguint l'exemple vital d'en Ponç Puigdevall, i si en veritat el que es vol aconseguir és una base d'artistes per al futur, qui sap si la millor manera seria de fer tallers on la mainada aprengui a entendre la Borsa, els balanços, les nòmines i les negociacions amb els proveïdors, que enfortiria el teixit empresarial, cada cop més lluny de la ciutat, i que també crearia artistes perquè sempre hi haurà adolescents que es rebotaran contra les imposicions que van patir de petits.