Recordo una conversa amb un alt executiu d'una de les principals companyies de l'Ibex. L'home en qüestió arribava a la seva edat de jubilació i podia fer ús d'una opció que li permetia marxar a casa seva amb una sucosa pensió i amb un xec complementari per viure els darrers anys de la seva vida amb un bon coixí. Malgrat això, aquell home va optar per perdre tots els avantatges de marxar quan tocava i va decidir continuar exercint el seu càrrec de primer executiu. Va ser aleshores que li vaig preguntar el motiu d'aquella decisió tan poc assenyada, quedar-se a treballar quan podia tenir una jubilació d'or i, la seva resposta em va fer entendre per què insistia a continuar: «Si marxo no seré ningú, no em vindrà a buscar cada dia cap xofer, no em convidaran a cap acte, no ocuparé els primers llocs... No estic preparat per perdre aquests privilegis».

Només per aquesta necessitat de rebre homenatge continuadament i de privilegis es pot entendre que la majoria de grans empreses del país continuïn dirigides per avis que han superat de molt la seva edat de jubilació. Ahir mateix vàrem viure un cas d'aquests de relleu generacional, un president de més de 80 anys era ?substituït per un altre president de més de setanta anys en una de les multinacionals més emblemàtiques del nostre país.

En aquests casos la pregunta recurrent sempre es la mateixa, que potser no hi ha joves sobradament preparats per ocupar aquests càrrecs, que sempre han de recaure en jubilats que no tindran temps de gastar tots els calés guanyats amb sous multimilionaris? Tan trista és la vida d'aquesta gent que no sabrien viure sense el xofer fent guàrdia a la porta de casa seva?

Segurament la resposta és aquesta: aquests jubilats privilegiats no saben viure com persones normals, perquè en el fons són addictes a la genuflexió per part dels altres. Molt trist, no?