En el món en què vivim tenim una mena d'angoixa vital que fa que massa gent faci anàlisis polítiques fonamentades en la més radical immediatesa. L'existència de sondejos d'opinió ajuda en aquest malestar de país. Cada onze de setembre hi ha moltíssims catalans que es manifesten des de 2010. Molts més que en qualsevol altra cosa.
Llavors al mes d'octubre de cada any comença la cançó de l'enfadós que diu «el suflé baixa», «la gent està cansada», «punxa l'independentisme», «fracassa el sobiranisme», etc. Com que, com dèiem es fa una enquesta cada quinze dies, els titulars no es fan esperar: «puja l'independentisme», mires el resultat real i veus que ha pujat un 2,5% i el marge d'error de l'enquesta és el 3%. Però no has acabat de llegir aquesta notícia i en surt una altra que diu: «Baixa l'independentisme». Mires el detall i veus que en relació a l'anterior enquesta els independentistes baixen un 3,5% quan el marge d'error és del 5%.
El problema és que entre octubre i les vacances d'estiu de l'any següent tots els opinadors, columnistes i tertulians del no res, comenten, argumenten i es discuteixen, fins i tot quasi fins a l'insult, sobre aquestes dades que es van repetint. I així fins al següent 11 de setembre, durant el qual molts catalans i catalanes es tornen a manifestar. I oh sorpresa n'hi ha molts, molts i molts.
Força mitjans de comunicació en la recerca del share, el negoci, l'espectacularitat o l'interès de partit, ens acaben donant una imatge dels nostres ciutadans molt curiosa. M'imagino un català que el dilluns és indepe, el dimarts ja no ho és, l'endemà passat vol eliminar les autonomies, la setmana vinent és federalista, el mes següent vol la DUI, l'endemà és unionista, al mes següent vol un estat centralista, després una altra volta autonomista i quan s'apropa l'11 de setembre torna a ser independentista de tota la vida.
No dic que no hi hagi algun català llusc, però voleu dir que som tan ximples? D'independentistes n'hi ha molts i això és nou en les seves dimensions a Catalunya i han vingut per quedar-se.
Vaig anar l'any 2013 a la Via Catalana, la cadena humana per la independència en una carretereta del Penedès, vaig veure molts nens i nenes amb estelades pintades a la cara. Em va recordar l'11 de setembre de 1977, on molts nens portaven la senyera pintada a la cara. En ambdós casos significava l'hegemonia d'una idea.
Hi hagué un dia on els republicans de Madrid van enviar una delegació -amb dos catalans- per negociar amb Francesc Macià: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer. Quin nivellàs! Hi ha moments en que jo, que quasi sempre penso que avancem, en tinc seriosos dubtes.
