La vida i l'obra d'aquest artista gironí està profundament arrelada en l'imaginari de la ciutat i perdura en el pensament col·lectiu amb intensitat renovada.

Ara mateix, Marquès ha retornat a l'actualitat, si és que es pot dir que hi havia deixat d'estar. El ressò de l'exposició Enric Marquès, La col·lecció de l'artista (1948-1989) i el corresponent catàleg que van signar Jordi Falgàs i Eva Vàzquez, de ?l'any 2015, és encara ben viu quan, en les darreres setmanes, tenim nous motius per tornar a parlar de l'Enric. Primer perquè en el recordatori de la mort (22 d'agost de 2016) i del funeral (24 d'agost de 2016) de Narcís-Jordi Aragó Masó, per expressa voluntat seva, hi figura un dibuix de Marquès que ens mostra Sant Feliu i la Catedral alçant-se amb potència des de l'arrencada de l'Onyar. Aquest dibuix havia estat també el motiu de portada del llibre d'Enric Marquès L'art, la ciutat i el món que, amb il·lustracions i textos seus, van editar, l'any 1996, Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara (núm. 7 de la col·lecció Josep Pla), quan feia molt poc temps del seu traspàs.

La dimensió d'escriptor i periodística que Aragó i Clara ens van fer tan evident amb la seva tria va esdevenir, vint anys més tard, l'any 2005, una obra potent signada, aquest cop, per Pau Lanao, Miquel Torns, Carme Vinyoles, amb disseny de Florentí Morante, dedicada a Enric Marquès, periodista, on s'exploraven les diferents facetes del periodisme des de la relació completa i l'anàlisi de tots els escrits periodístics de Marquès, fins als treballs de disseny de portades i maquetació d'edicions que va desplegar al llarg de la seva vida.

I en segon lloc, perquè des del passat 15 de setembre i fins al 6 de novembre, just passat Fires, a una de les sales del Museu d'Història de la Ciutat hi ha l'exposició Enric Marquès: D'El Fayum a Estampa Popular, que serveix per presentar el quadre Família, de 1964, acompanyat d'una col·lecció de gravats, un autoretrat, textos diversos i la bibliografia essencial d'Enric Marquès.

Aquest quadre de 1964 figurava en el catàleg de l'exposició Enric Marquès. Antològica (1931-1994), que va coordinar tècnicament Anna Capella Molas i que van comissariar Joan Casanovas, Narcís Comadira, Pere Freixas i Bep Marquès i, en canvi, no figurava en l'exposició de 2015 de Casa Pastors.

La novetat, doncs, és que ara, per donació de Ricard Planas, el quadre Família torna a la col·lecció del Museu d'Història de la Ciutat que dirigeix Sílvia Planas i s'integra en els seus fons i, específicament, en la col·lecció de l'artista que té en dipòsit l'Ajuntament. La importància d'aquest oli de grans dimensions (146cm x 114 cm) és de naturalesa molt diversa. Primer, perquè el quadre és d'un any abans de la fotografia de 1965, que figura en el catàleg de 1996, i que ens mostra l'Enric en el seu ambient d'Avinyonet de Puigventós. En segon lloc, perquè l'autor li atorgava un altíssim valor simbòlic i en feia una mena de fris de las seva memòria familiar que volia tenir sempre a prop seu, potser per no perdre mai de vista els orígens i les arrels. En tercer lloc, perquè és una obra d'un realisme punyent d'una factura molt consistent, de traç segur, amb un punt de contundència passiva en els quadres successius, que sintetitzen una història familiar i la pròpia biografia, tal com la va desgranar en l'entrevista i enquesta que li féu, el 1974, Joaquim Jubert Gruart, i que aquest publicaria l'any 1995, en el número 169 de la Revista de Girona.

En el quadre podem observar, primer, a la franja superior davant d'un fons de xiprers i amb la silueta inconfusible d'Avinyonet, l'Enric Marquès i la seva germana Rita, encara infants. En la meitat inferior del quadre, en dos requadres, hi ha els avis, i en els requadres inferiors, l'oncle Xicu (Francesc Marquès Casadevall) i el pare, Jaume Marquès Casadevall. Quan aquest va morir de tifus, el juliol de 1935, l'oncle Xicu els va acollir a casa seva, a Avinyonet; però un cop acabada la ?Guerra Civil, l'oncle, obrer i militant de la CNT, va ser afusellat pels franquistes el juliol de 1940. Des d'aquell moment, tot el pes de la família va recaure sobre Montserrat Ribalta, la mare, que ocupa la part dreta del quadre, en una franja vertical de la mida de dos dels requadres del costat. Les faccions, la mirada, el color, els vestits traspuen, alhora, un deix de tristesa no exempt de serenitat i de franquesa que acompanyaria tota la vida l'Enric.

Enric Marquès, artista compromès, combatiu, inconformista, de formació marxista pragmàtica, fet en els ambients parisencs dels anys seixanta, va traslladar a Girona aquest aprenentatge parisenc i va fer de la seva vida i de la seva obra una permanent declaració de principis que va mantenir irreductiblement.

En el full/plaqueta que s'ha editat per presentar la donació he escrit: «Si la vida i l'obra de l'Enric va ser sempre una declaració de principis, aquest quadre és una autèntica declaració d'intencions, per fixar de forma perenne, des de l'expressió artística més genuïna, la memòria de les arrels i els records, i el compromís amb aquest passat i amb el futur escapçat dels seus familiars».

Un futur d'esperances escapçat per la mort, però cisellat amb les eines del combat permanent que l'Enric Marquès va fer servir tota la seva vida.

Els amics, l'Annie, la Luci, en Xicu i tots els familiars estan contents d'aquest retrobament, que no serà ple del tot si els gironins no pugen a l'acròpoli de la Força Vella i admiren el testimoni més viu de l'art que perviu i admiren la força i la continguda tendresa que va fixar al quadre de la seva Família, l'Enric Marquès i Ribalta.