És sabut que la política s'ha convertit en un teatret que es dirimeix al voltant de la comunicació i els mitjans, encara que en els últims temps s'ha sumat a l'anomenat quart poder un cinquè element que no són les entitats i empreses públiques amb les qual es controla el mercat sinó les xarxes socials i tots els derivats del web, des de Wikileaks fins als grups que repiquen falsos seguiments des d'ordinadors russos i d'altres estranyes parts del planeta.
Enmig d'aquest caldo de cultiu, i en comptes de legislar o almenys començar a debatre contra la massiva estafa que l'ús fraudulent de l'anonimat d'internet pot propiciar, la mateixa classe política espanyola s'ha enfilat al carro de les xarxes socials com a pertinaç provincià nouvingut a la gran ciutat. Seguint l'estela de Podem i amb l'exemple d'Obama per divisa, no hi ha ja polític espanyol -i català, i basc...- que es preï que no tingui el seu mur de Facebook o el seu compte de Twitter.
Un dels primers i més actius networkers va ser Esteban González Pons, sempre disposat a l'aggiornamento dels liberals i en eterna lluita contra l'envelliment del conservador. Però des d'aleshores ha plogut molt, i fins Rajoy s'ha fet Twitter, que ja és dir. La cosa pren caràcter seriós, i després d'un període en el qual les plataformes d'internet es van deixar en mans de becaris actualment s'han convertit en peces angulars de qualsevol estratègia de comunicació política. Així que ara mateix ja no hi ha líder que es preï ni candidat pitiminí que no tingui els seus comptes actius, gestionats per negres -qui s'ho pot permetre-, i completat, és clar, pel ja clàssic grup d'acció reclutat entre els simpatitzants juvenils que munten un cristo o articulen una adhesió massiva i digital en qüestió d'hores. Aquests nous grups activistes actuen com quan s'exercia la política en la clandestinitat, sempre des de la rebotiga, a l'espera de les instruccions de la piràmide jeràrquica, guardant les aparences i, si cal, amb un profund anonimat. En els casos evidents de frau, els més experts organitzen el sistema per multiplicar la seva presència mitjançant l'apropiació de servidors radicats en paradisos informàtics. Em consta que ja hi ha organitzacions disposades a llogar aquest tipus de servei a mòdics preus, incloent-hi mecanismes robotitzats de multiplicació de falsos participants.
En paral·lel a aquest nou escenari digitalitzat de la política, assistim al naixement de noves formes de teatralització d'aquesta. Quan s'anunciava la liquidació del bipartidisme, el que en realitat ha portat de novetat aquest curs prolongat de l'anterior és la consumació de l'anomenat «postureig» com a aportació a la gramàtica política universal, una expressió que, per cert, ?s'usava amb freqüència en els ambients undergrounds dels 80: postureig era l'oferiment d'un camell de droga que venia «postures», petites porcions de haixix. Ara no, encara que l'efecte de narcotització podria assimilar-se, es refereix a la posa o postura, sense més contingut que el mateix gest, una vacuïtat. en la qual ja sembla tan eterna com ridícula recerca d'un govern espanyol viable, el «postureig» ha arribat al seu zenit, s'ha fet fort en el patrimoni dels tertulians i ha consagrat en la seva singularitat la classe política nacional. En el fons, el «postureig» és un altre frau, ja que busca emetre senyals polítics falsos, construir el relat de les emocions polítiques perquè el votant atorgui la seva confiança. L'important no és que s'hagin de celebrar, o no, terceres eleccions, sinó qui guanya la batalla de la credibilitat i aconsegueix que la clientela culpi del fracàs negociador -així batejat- als altres partits o líders.
En aquest magma no és d'estranyar que fallin les enquestes, atès que al sufragista li costa cada vegada més detectar el missatge falsari. La política convertida en posada en escena, amb núvols de càmeres i fotògrafs, tothom pendent de recórrer amb gentilesa el passadís del Parlament on nia la premsa o sotmetre's a aquest remolí de micròfons que li plantifiquen a la boca al famós de torn. De fet, hem viscut dues investidures de primer ministre que han estat mer teatre de principi a fi, amb els candidats detallant trucades telefòniques i agendes de trobades entre candidats, aliats i antagònics com si fos versemblant aquest disbarat, encara que res igual com les floretes actuals de Pedro Sánchez, el rei de la posa, per guapo, i de qui ja coneixem que el seu despatx a les Corts posseeix un tresillo baixet al costat d'una escala de cargol, de forma que en tots els muntatges que organitza de les seves trobades sempre apareix com arraconat i encongit de les seves llargues cames, una desconsideració estètica que la seva guàrdia de col·laboradors no sembla controlar.
No es tracta que els polítics surtin a la televisió, que ja ho fan amb assiduïtat també en formats més frívols ja sigui amb Bertín, Motos o el FolloneroÉvole, o que els debats mediàtics s'hagin convertit en substitutius del vell parlamentarisme. Del que va el «postureig» és de convertir la mateixa estratègia i el discurs en pura escenografia, incloent-hi els assumptes més transcendentals, com el «Procés» d'independència de Catalunya, encara que aquest a una escala grandiloqüent.
