Tot just quan l'estiu ha arribat al seu final i comença la tardor, s'ha iniciat un nou any acadèmic i, gairebé al mateix temps, han finalitzat els períodes de pràctiques, obligatòries en molts casos, de molts estudiants -i també de molts graduats i postgraduats- en estudis de turisme, d'hoteleria i de restauració. Tres pilars productius, empresarials i laborals, bàsics de l'anomenada indústria turística. I una tardor més em trobo decebut amb aquesta part del sistema de formació i la seva desencertada regulació pel que fa tot plegat: estudiants, treballadors, sindicats, empreses i centres educatius. I per això escric sobre el desordre que impera en el sector i els seus diferents subsectors: massa empresaris que es beneficien en els comptes de resultats de les seves empreses amb aquestes pràctiques estudiantils que converteixen milers de joves en mà d'obra ni tan sols barata: gratuïta, de franc, però qualificada i sortida de les aules.

No és la primera vegada que em pronuncio obertament contra l'actual sistema de pràctiques i contra els vergonyosos acords que universitats i escoles de negoci subscriuen amb empreses interessades -o no- a acollir a aquests joves. Perquè haig de dir que hi ha centres que pressionen molt a empresaris per aconseguir «col·locar» els seus clients -val a dir els estudiants- donat que els van «vendre» la realització de pràctiques com quelcom meravellós pel seu futur. I acostuma a no ser així.

Aquest mes de setembre he viatjat per diferents països d'Escandinàvia, plens, per cert, de turistes espanyols. I, sobretot, de xinesos que trien destinacions substitutives de França, tan assolada per la por a la inseguretat i al terrorisme que els seus màxims responsables turístics han aprovat destinar molts milions d'euros addicionals a fer campanyes de promoció per tal d'intentar recuperar la motivació viatgera cap a París i altres zones del país.

Tornant als països nòrdics, en ells es nota la transparència en les relacions professionals i empresarials i el gran respecte dels responsables d'hotels i restaurants als estudiants que fan pràctiques i, òbviament, als clients dels seus establiments. Qui fa pràctiques és fàcilment identificable perquè llueix en el seu uniforme paraules com ara «en formació» o «aprenent/a», bonica paraula aquesta darrera lamentablement en desús aquí. Els estudiants en pràctiques generalment mai estan sols, sinó al costat d'un/a professional que els ajuda a familiaritzar-se amb les futures tasques professionals sense desatendre, com és just i necessari, l'atenció adient als clients davant d'ells.

Una vegada retornat aquí, i coincidint amb el començament d'un nou curs, m'he trobat amb un fet més que decebedor: molts missatges de correu electrònic de joves -i no tan joves- que van finalitzar els seus estudis al juny i que m'envien els seus currículums per si els puc ajudar a trobar una feina remunerada. Tots/es m'expliquen més o menys el mateix: han estat tot l'estiu treballant -amb càrregues horàries de jornada completa molts d'ells/es- sense cap retribució o, com a molt, per una ridícula gratificació. En el millor dels casos, cent euros i menjar de franc a la feina. Algunes d'aquestes persones tenen una carrera universitària i un títol de màster en alguna especialització en el sector. I m'han explicat que havent enviat el seu CV directament a empreses o a webs de reclutament el millor que els han ofert són més «pràctiques»... indefinides i a jornada completa, sense retribució professional ni alta en la Seguretat Social.

Fa uns anys, quan vaig començar a criticar aquest tema de les pràctiques la majoria de casos tenien relació amb empreses hoteleres i cadenes de restaurants de propietaris locals, encara que reconec que hi ha algunes empreses d'aquí que tenen un comportament exemplar respecte de les pràctiques. En aquells temps, les multinacionals hoteleres estrangeres amb prou feines feien aquest aprofitament. Però en l'actualitat no són pocs els directius d'hotels amb marca forana que també ho fan, per exemple a Barcelona. Algun d'aquest directius d'hotels no nacionals argumenta en privat que si ha entrat en això d'aprofitar-se del sistema de pràctiques ha estat per una qüestió de no perdre competitivitat en costos respecte dels empresaris d'aquí. Més clar, l'aigua. I com diuen en espanyol, «de Guatemala a guatepeor».