Ens referim sovint a la bellesa però en ocasions ho fem irreflexivament, des del tòpic. La societat contemporània multiplica les oportunitats de comunicació, però al mateix temps s´hi produeix una banalització que acaba desfigurant la capacitat expressiva de les paraules. Hi perdem la consciència del llegat cultural que ens transmeten, a través dels segles i de les geografies. L´ésser humà des de l´antiguitat ha sentit l´atracció poderosa per la bellesa i l´ha mitificada des de tradicions i perspectives diverses. L´ideal de bellesa no és homogeni. Els contrastos són notoris entre civilitzacions i fins i tot entre els membres d´una mateixa comunitat. En temps de grisors persistents, de confusió i incertesa, d´efervescències i precipitacions, d´egocentrismes exasperants, la bellesa esdevé un recer salvífic on ens reconciliem amb el món i, quan és fruit de la creació artística, amb la humanitat. La superficialitat, la improvisació, la inconsistència, la immediatesa peremptòria, el consumisme s´expandeixen sense límits a la nostra quotidianitat. I fins i tot la bellesa es desvirtua quan s´identifica amb pulcritud o perfecció, amb el que és lluent, amable o alegre, amb el que no és conflictiu ni ens incomoda. La bellesa es manifesta en gestos estremidors de la naturalesa, com ho pot ser un crepuscle en què el cel s´encén de colors irisats o un vent formidable que torna l´aire de la transparència del cristall i empeny les ones, com cavalls enfollits que s´encalcen, contra els espadats. També ho fa en composicions musicals o obres d´art nascudes d´emocions profundes i plasmades amb honestedat i passió. Pot ser serena o pot ser trasbalsadora, però atura dins la nostra ment el temps i esquerda sempre la crosta de rutines i indiferències que ens protegeix de l´emoció. Davant de la bellesa sentim intensa la ferida d´existir i s´imposa l´anhel de contemplació. La bellesa desvetlla en nosaltres la consciència de la fragilitat i alhora ens acosta a la percepció del que és perdurable. En parla d´una manera essencial i il·luminadora Byung-Chul Han al seu llibre La salvación de lo bello. Hi critica la sexualització i l´exhibició del cos, l´estètica del primer pla d´una societat frívola i autoreferencial, desinteressada per la realitat de l´altre, on s´acaben desdibuixant els perfils del jo a còpia d´ignorar el tu. Rellegint Plató, Kant o Hegel, Byung-Chul Han afirma la dimensió ètica de la bellesa, la seva idealització, la seva vinculació amb la llibertat. I ens recorda que Schopenhauer atribuïa a la bellesa la capacitat d´alliberar-nos de nosaltres mateixos, de les nostres pulsions presentistes. I acabo referint-me a Walter Benjamin, el gran pensador europeu que, perseguit pels nazis i amenaçat pels franquistes, va posar fi als seus dies a Portbou, com evoca l´impressionant conjunt que Dani Karavan va dur-hi a terme. Benjamin associava la bellesa a la memòria, a l´existència interioritzada, a la reminiscència i al reconeixement. No hi ha present sense passat, que fonamenta i fecunda l´ara. Celebrant la bellesa reverenciem la vida.
