El dia vint-i-vuit d'aquest mes de setembre es compleixen trenta anys de la meva col·laboració setmanal en el Diari de Girona. Són molts anys i gairebé un miler i mig d'articles. Una activitat que m'ha proporcionat la relació amb moltes persones. No es tracta només de l'evidència que tinc que hi ha lectors addictes, sinó que també s'ha establert una relació amb persones amb les quals mai havia tingut cap contacte. No són només amics i coneguts que em comenten el contingut dels articles, sinó també persones que jo abans ni tan sols coneixia. Uns m'han telefonat, altres m'han parat anant pel carrer, i m'han dit: Vostè a mi no em coneix, però jo sí que el conec a vostè, ja que cada setmana el llegeixo en el Diari. Aquest intercanvi a vegades per felicitar-me i elogiar el que han llegit, i altres vegades per fer-me notar algun error o alguna distracció que cal corregir, sempre m'han complagut. Totes les observacions les agraeixo i totes em fan un bon servei. L'eminent músic i musicòleg, el mestre Francesc Civil, de grat record, em deia que no feia gaire cas de les crítiques favorables que rebia per les seves interpretacions, composicions i publicacions, en canvi posava molta atenció a les crítiques negatives, ja que li donaven ocasió de corregir el que calia i perfeccionar-se en la seva activitat. Doncs jo, prenent exemple de tan excel·lent mestre, m'aplico el mateix criteri. Un elogi sempre s'agraeix; però no cal estarrufar-se. Rebre l'avís per un error comès i acceptar-lo dóna ocasió de no cometre'l una segona vegada.
Aquesta meva col·laboració en el Diari està molt relacionada amb la meva vida de jubilat. Sempre havia temut l'arribada de l'edat de jubilació. Em preocupava molt. Ho veia com el final d'uns anys de plena activitat i entrar en una època de passivitat, d'inoperància, de tancament en un mateix i de perdre gran part de relació amb l'exterior. No en va es parla de les "classes passives". No podia pensar sense escruixir-me que hauria de quedar relegat a passar hores i hores assegut en el banc del "si no fos". Ho esperava amb tant horror que havia arribat a desitjar que m'arribés la mort abans que la jubilació. Pensava que la millor data per passar a ser "que Déu l'hagi perdonat", seria uns mesos o uns dies abans de complir l'edat reglamentària per entrar en les "classes passives". Quan pensava això faltaven encara bastants anys per arribar a la data de la jubilació.
Passaren els anys i també l'ambient en la feina s'enrarí sensiblement. Un bon dia em telefonà un redactor del Diari de Girona per proposar-me fer un article setmanal. Des de molt temps abans ja havia publicat esporàdicament algun article en la premsa periòdica. Ja en els llunyans anys del diari gironí El Pirineo i molt més encara a Los Sitios, com també en altres diaris i revistes. Però el compromís que representa sotmetre't a una col·laboració assídua i continuada em feia una mica de por. No veia clar si me'n sortiria. De moment vaig agrair l'oferta, però no em vaig atrevir a acceptar-la, encara que sense donar un no, vaig dir que m'ho pensaria. Al cap de poc temps una disposició governamental rebaixava l'edat de jubilació. Dels setanta anys vigent fins aquell moment es fixava en els seixanta-cinc. De sobte la tan temuda jubilació se'm presentava amb una immediatesa inesperada. Em faltava menys d'un any per complir els seixanta-cinc. Tot seguit vaig pensar en l'oferta del Diari. Seria una activitat, una certa obligació, un temps ocupat, i sens dubte un mitjà de relació. Vaig telefonar al que m'havia fet la proposta preguntant-li si la mantenien vigent. I em va dir que sí. No vaig pas amagar-li la meva preocupació, per la novetat que aquell compromís representava. Convinguérem que redactaria cinc articles com a prova. Si la cosa resultava positiva hi donaríem continuïtat. Immediatament poguérem comprovar que els meus articles tenien lectors, que havien estat acceptats positivament. I calia doncs continuar. La temàtica era molt concreta. Les col·laboracions tindrien per títol genèric "Girona entre la història i l'actualitat". I em va semblar que tindria tema per un any. Però passat aquell any encara quedaven coses per dir i seguírem un altre any i un altre i un altre fins als trenta que ara es compleixen.
En aquest lapse de trenta anys han passat moltes coses, i són moltes les que han experimentat un canvi. Hem canviat no només de segle sinó també de mil·lenni. En el meu àmbit familiar s'han produït episodis molt tristos i dies de gran joia. En el Diari he conegut cinc directors. Vaig conèixer aquell trist i massa llarg període en què hi havia perill que el Diari desaparegués. També hi ha hagut canvis en la compaginació. I molt especialment la informàtica ha revolucionat el treball. Ha facilitat que abans de la sortida de l'edició en paper es pugui llegir en l'ordinador el que figurarà en les planes impreses. Em consta que algunes persones que viuen a molts quilòmetres de distància llegeixen els meus articles. Jo mateix vaig començar a escriure a mà els originals, mecanografiant-los posteriorment; mentre que ara els puc escriure directament en la forma que els presento a la redacció del periòdic. Les primeres col·laboracions les lliurava a la Redacció, en el local del carrer de Barcelona, posteriorment havia d'anar a Fornells, i darrerament a la plaça de Catalunya. I si tingués correu electrònic, els podria trametre des de casa mateix. Però havent-me iniciat en l'ús de l'ordinador a l'edat de vuitanta-cinc anys no he passat d'usar-lo com a màquina d'escriure i poca cosa més. En el Diari s'han produït moltes entrades i sortides de personal. Vaig compartir pàgina, durant moltes setmanes, amb el Dr. Jaume Marquès, Cronista Oficial de la Ciutat i destacat historiador. També un llarg període amb el notable periodista Emili Casademont. I amb la columna que hi signava el polític Jordi Xuclà, el qual ara omple un espai més ampli, alhora que està desenvolupant una intensa tasca parlamentària.
Personalment, la meva etapa de jubilat que esperava amb por i horror, fins ara s'ha desenvolupat amb total satisfacció. Quan només havien transcorregut tres mesos de la meva entrada en les "classes passives", l'Ajuntament de Girona, presidit per l'alcalde Nadal em nomenà Cronista Oficial de la Ciutat. Nomenament que em causà la més gran satisfacció i que junt amb la setmanal col·laboració en el Diari de Girona m'han donat ocasió de desenvolupar una gran activitat i m'he estalviat de quedar reduït a la inacció i a la passivitat. Aquesta llarga vida de jubilat ha estat una de les millors etapes de la meva existència. Tan fructífera com va ser-ho l'etapa d'activitat professional. Amb iguals satisfaccions i sense els maldecaps i els disgustos experimentats en la primera.
