La meva forma d´arribar a Girona va ser atzarosa. Tenia un doctorat i una carrera com a periodista. Les circumstàncies van voler que hagués de començar una altra vegada de zero, deixar el meu país (Argentina) per un còctel que combinava la falta d´oportunitats, la set d´aventures, el creure una mena de reencarnació moderna del Sal Paradise de En el camí. Viatjava per Europa en un Seat Ibiza dels noranta (en el qual dormia) quan, en el trajecte de Milà a Barcelona, el cotxe es va espatllar a Girona. I aquí em vaig quedar, com si allò fos un senyal del destí.
No tenia papers, no tenia ni un duro. Cap a la cua en els albergs de la Seguretat Social, però en no tenir nacionalitat, cada nit tornava a dormir al meu Seat Ibiza. Van ser començaments difícils. Per poder llogar un antre a Salt vaig haver d´escoltar el sermó d´un agent immobiliari que esperava que jo no fos «com el comú dels negres, sudaques i moros, que vénen aquí a viure de Xauxa». I el clàssic: «i si no, xaval, te´n tornes al teu puto país». Em vaig quedar esperant que aixequés la mà i digués «Heil Hitler»!
Sí, és difícil dir d´on vinc. És gairebé com una confessió. Encara que sé que no he de demanar perdó per això.
L´immigrant no és un antagonista que envaeix l´espai vital de la resta per gust. L´immigrant és, en molts casos, algú que s´escapa de la pobresa (jo escapava del corralito i de la manca de futur), de la guerra, de la misèria. És algú que a més ha deixat la seva família a milers de quilòmetres. Jo sabia en el profund del meu ésser que en aquest meravellós país, i la seva meravellosa gent, encara tenia una oportunitat per a mi, i em vaig proposar lluitar per això. Sense rancúnies.
La casualitat va voler que, en el més dur de la crisi econòmica, topés amb un conegut de l´agent immobiliari i m´assabentés que el seu fill acabat de diplomar-se havia deixat Catalunya per falta d´oportunitats. Se n´havia anat a viure a Alemanya, on buscava feina d´allò seu mentre feia de cambrer.
A vegades, tot són fronteres. Aquell agent havia aixecat la seva, encara que llogués pisos als immigrants sense papers, no sense abans tractar-los com escombraries. Fins que es va quedar tancat en ella. Li devia costar assumir que el seu fill deixés Catalunya.
«La vida és un país estranger», deia Jack Kerouac, sentència que té a veure amb que fins i tot som immigrants encara si no ens hem mogut de la nostra ciutat de naixement. I perquè, a més, mai saps quan et tocarà a tu o als teus tornar a començar de zero.
