Per a l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) el valor afegit brut representa la riquesa generada durant un període i s'obté com la diferència entre el valor de la producció i els consums intermedis utilitzats (primeres matèries, serveis i subministraments exteriors, etc.).

L'economista Ezequiel Baró va estimar l'impacte total de la despesa turística a Catalunya aplicant la metodologia input-output per calcular els efectes totals (directes i indirectes) de la despesa turística corrent sobre el valor afegit brut generat per l'economia catalana. L'any 2009, els efectes totals sobre aquesta magnitud foren de 8.000,6 milions d'euros, dels quals 5.586,2 milions (el 69,8%) eren efectes directes i 2.414,4 milions (el 30,2%) efectes indirectes. Per als anys posteriors els comptes satèl·lit del turisme han corroborat la importància de l'economia del turisme en el PIB.

No obstant això, els detractors del turisme de masses argumenten que la riquesa aportada ja no seria suficient per conservar un determinat nivell de benestar social. El turisme de baix cost no crea nous llocs de treball i serveix de coartada per abaixar salaris i mantenir els beneficis empresarials en una aposta suïcida que contribuirà a l'augment de la desigualtat social i l'esgotament dels recursos naturals. Els partidaris d'aquesta tesis proposen limitar el nombre de visitants a qui consideren poc menys que uns bàrbars invasors del territori. Aquesta postura no és cap solució.

Aleshores, com sortir d'aquest atzucac? Doncs incrementar el valor afegit del turisme en termes qualitatius, potenciant els segments d'un turisme selectiu, en lloc de xifrar les expectatives en aspectes quantitatius, que només aspiren a superar cada any el nombre de turistes.

Però per aconseguir canviar el model turístic tots els estaments s'han de conscienciar en la necessitat de reinvertir els guanys en projectes de modernització.

També és important assenyalar que moltes famílies viuen del turisme en condicions de precarietat i temporalitat. Cal generar nous llocs de treball més estables i més ben remunerats, alhora que s'ha d'avançar, sense defallir, en la qualificació professional dels treballadors.

Pel que fa a l'entorn natural, cal una oferta d'alt valor afegit que permeti competir en un mercat global esmerçant esforços en la protecció del paisatge.

Són objectius difícils d'aconseguir en destinacions en les quals predomina el monocultiu de sol i platja, perquè per desgràcia en paraules de Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, «no es pot renunciar a la quantitat, sinó que cal vetllar perquè no tingui efectes que perjudiquin la qualitat».

Una frase tan categòrica que és com cercar la quadratura del cercle.