Atrinxerats els d'un bàndol i l'assalt de la caserna general els de l'altre, el PSOE està assajant una imitació de guerra civil a escala domèstica i, de moment, incruenta. Abunden els coronels rebels, el general amb rang de secretari decidit a no rendir la plaça, els estrategs a l'ombra i, per descomptat, les tropes que dubten a unir-se a un o altre bàndol en tant no quedi clar qui guanyarà. Com en qualsevol altre conflicte dels que solen dir-se fratricides.

L'origen de l'actual batalla és, com de costum, una crisi d'ordre econòmic. La progressiva pèrdua de pes en els mercats del vot ha anat encongint la mida del PSOE, que al seu dia va ser poderosa empresa, fins a reduir als límits d'un partit no ja secundari, sinó de tercera fila. I baixant.

Encapçalats pel patriarca Felipe González, els accionistes més veterans van reclamar durant mesos un canvi d'estratègia empresarial fins que, farts del president del Consell, no van veure altra sortida que donar el cop. La inesperada resistència de Sánchez ha trencat el partit en dos, amb la conseqüència -habitual en aquests casos- d'una guerra civil.

El guirigall en què s'han ficat els socialistes espanyols és, en realitat, un fenomen típic del sud d'Europa. Ja fa vint anys que va desaparèixer a Itàlia el Partit Socialista, després de caure fins a un miserable 1,8 per cent la seva participació en el repartiment del pastís electoral. El mateix va passar amb el PASOK de Grècia, que després de guanyar per majoria absoluta les eleccions de l'any 2009 s'ha convertit set anys després en un partit residual que amb prou feines recapta un 4,7 per cent del total de vots.

Impulsats i finançats durant la guerra freda per conjurar el perill comunista, els partits socialdemòcrates del sud van ser un eficaç dic a aquest efecte. El mateix PSOE va obtenir majories de fins a 202 diputats en els seus anys de glòria amb González.

Potser la seva actual decadència, més enllà de l'habilitat o malaptesa dels seus líders, obeeixi a la manca de mercat suficient per a la mercaderia ideològica que ofereixen. Gairebé tots els països de la Unió Europea són ja socialdemòcrates en major o menor mesura. Compten amb educació i sanitat gratuïtes, un ampli sistema d'ajuts socials i, en general, tot allò que constitueix el programa de qualsevol partit socialista i democràtic.

És així com s'han quedat sense gairebé res a oferir a la seva clientela, alhora que la crisi els obligava a assumir rols propis de l'ortodòxia conservadora tals que l'ajust de pressupostos i la reducció de drets socials.

Tot això va ser aprofitat en l'Europa del sud pels quincallers de l'extrema esquerra, sempre disposats a oferir bàlsams de Fierabrás als agreujats per una de les tantes crisis cícliques del sistema capitalista. D'aquí la proliferació de Syrizas, Beppegrillos i Podems que han portat a alguns líders de l'estil de Pedro Sánchez a temptar la formació de fronts populars com els que tan infaust desenllaç van tenir en els anys trenta del passat segle.

Per fortuna, la guerra civil que sol obrir-se en aquests casos es limita ara al mer àmbit del partit socialdemòcrata. Falta per saber qui o quins es beneficiaran de les restes del naufragi, encara que la veritat és que a Rajoy se'l veu més tranquil fins i tot del que és habitual. Podria ser una pista.