Tothom sap que l'episodi de les urnes de cartró va ser una xarlotada, un paperot. Ho saben els promotors, ho sap el Govern espanyol, i ho sé jo. Però dels tres, només jo ho puc dir clarament. Presidentmàs i els seus no ho poden reconèixer perquè seria treure's la careta i admetre que són uns farsants i van enganyar tothom. El Govern espanyol tampoc, perquè no tindria sentit el procediment judicial. Uns i altres han de continuar endavant amb l'òpera bufa, per allò del què diran.
La crua realitat és que aquella votació era menys seriosa que les que es fan als instituts per votar delegat i uns quants es posen d'acord per votar el més friki i assegurar-se un curs entretingut. Hi vaig acompanyar els meus dos fills grans -no siguin durs amb ells, aleshores eren uns ingenus adolescents- perquè em feia gràcia veure les cues de ciutadans que, enganyats, creien ser en un moment històric, que tenien a les mans el futur de Catalunya. Hores d'ara ja han entès que l'única vegada que han tingut res important a les mans ha sigut quan pixen, i molts ni això. Al cap de poca estona vaig defugir el meu deure de pare i vaig deixar sols els fills. No podia seguir veient allò, em feia vergonya aliena veure tants presumptes adults estafats d'aquella manera. Alguns inclús semblaven contents. Perquè diguin que el poble és savi.
El cas de Presidentmàs és especialment ridícul, per més que cada cop que veu una càmera a prop intenti posar expressió epicohistòrica. Es troba a les portes d'una condemna per no haver fet res més que el pallasso (i haver obligat uns quants catalans a fer-lo amb ell). Li ha passat com aquell que va de putes, li cobren una fortuna, a l'hora de la veritat no se li aixeca, i a sobre la seva senyora l'enxampa i l'abandona per putero. Podria confessar la veritat, dir que és un personatge patètic i que en realitat no va fer res, però li fa vergonya. En els seus deliris arriba a creure que si la dona el deixa, potser és que va follar. O que si la justícia el condemna, potser és que va fer alguna cosa important.
