Quan en Lluís Llach va anunciar que per donar suport a Junts Pel Sí "aparcaria els principis durant 18 mesos", ja em vaig pensar el pitjor: que després no recordaria on els havia deixat. I efectivament, tant els ha oblidat que fa pocs dies es permetia assenyalar quins diaris són desafectes al règim, concretant que El Periódico té una actitud "unionista verinosa". Quan algú tracta els principis tan a la lleugera com si fossin un utilitari, li passa el mateix que al borratxo que surt de gresca amb cotxe: l'endemà no recorda on l'ha deixat, ni tan sols si en tenia. No és que quan en Llach fa declaracions així vagi ebri d'alcohol (això vull creure), sinó de Catalunya, que és pitjor. Ja va dir en Samuel Johnson que el patriotisme és l'últim refugi dels canalles.
El problema d'en Lluís Llach és que, a més dels principis, ha perdut la dignitat i la vergonya. També el borratxo que extravia el cotxe perd els condons i els kleenex que hi tenia a dins. He intentat explicar als meus fills que aquest fulano que apunta contra la premsa lliure si opina diferent que ell un dia va ser icona de la llibertat d'expressió. Se m'han posat a riure. No els ho puc retreure. On jo veig algú que un dia defensava la llibertat, els joves veuen només un avi passat de voltes que insulta i menysprea qui gosa tenir opinió pròpia, que assenyala els suposats enemics del seu país. Falta només una enquesta de Catalunya Ràdio preguntant als catalans si anirien a impedir físicament que El Periódico sortís al carrer, per acabar la feina.
Fa pena.
Fa pena que qui hauria pogut passar a la posteritat com a exemple de dignitat, hi acabi passant pel contrari. Però fa més pena encara que fos cap de llista per Girona del partit que governa. Algun pecat vam fer en el passat els gironins, que estiguem condemnats a passar sempre vergonya a causa dels nostres conciutadans. En la darrera campanya, el candidat Llach va fer fortuna -amb la trista conseqüencia de repetir-ho a cada míting- amb l'expressió "m'estic votant a sobre". Era mentida. El que feia era pixar-se. Pixar-se a sobre de la seva pròpia història i deixar-la ben pudent per sempre més.
