quan Barack Obama, després d'una campanya electoral memorable, va arribar a la presidència dels Estats Units ara fa vuit anys, el futur de la nació es conjugava en clau d'esperança. No era una conjuntura senzilla, ni molt menys. La crisi econòmica cavalcava amb la fúria dels malsons i el llegat de George W. Bush, després de les fallides guerres de l'Afganistan i de l'Iraq, havia deixat per terra el prestigi del seu país. L'eslògan de campanya d'Obama -«Yes, we can»- ressonava d'una manera especial entre els joves i les diferents minories dels Estats Units, que veien en el jove candidat d'Illinois l'esperança d'una política completament oposada a la de Bush: més brillant i racional, més propera al poble i als seus necessitats. Amb el pas del temps, sens dubte, es va percebre la novetat que havia suposat el govern del primer president afroamericà en la història americana, tot i que el seu llegat resulta encara molt difícil de ponderar en la seva justa mesura.
Cal apuntar que la seva política econòmica ha estat moderada i reeixida, en gran mesura perquè -impulsada per la Reserva Federal- la resposta nord-americana a la crisi de 2007-2008 va ser poc ortodoxa, ?almenys des de la perspectiva europea. Així com la Reserva Federal no va dubtar a aplicar polítiques agressives d'expansió quantitativa, Obama -a menor escala- va emprar els pressupostos de l'Estat per impulsar obres públiques i crear ocupació. Amèrica és més rica avui que fa una dècada, però els salaris no han pujat; amb la qual cosa, la perspectiva laboral de molts ciutadans no ha millorat significativament.
Pel que fa a la cobertura sanitària, programes com l'Obamacare han aconseguit disminuir el nombre de persones sense cobertura mèdica, encara que a costa d'apujar el cost mitjà de cobertura mèdica per a moltes famílies. Els resultats finals, un cop més, disten de ser espectaculars.
En política internacional, la lectura també és complexa. Potser, un dels seus grans encerts hagi estat l'acostament als països de l'Amèrica hispana, tradicionalment menyspreada pel seu poderós veí del nord. La seva obertura a Cuba i la seva visita a l'illa caribenya sense cap dubte resultaran beneficioses a llarg termini. En la seva relació amb Europa i l'Àsia Obama ha accentuat el gir de la diplomàcia americana cap al Pacífic, mogut pel realisme cru de la dispar puixança d'una regió i una altra. Més enllà dels ideals, són els números els que manen.
D'Obama s'ha dit que és el polític més intel·ligent i articulat del nostre temps: un home capaç de parlar de literatura durant hores amb una novel·lista de primer nivell com Marilynne Robinson o d'impulsar la protecció a gran escala dels oceans. No obstant això, el seu excés d'intel·ligència no va evitar que caigués en la temptació de l'aïllament polític. Pocs presidents dels EUA han abusat més dels decrets que Obama. ¿Es tracta d'un exercici de realisme per la seva banda o d'orgull? Probablement les dues coses, ja que -si bé la majoria republicana del Congrés li era hostil- no va saber buscar àrees de consens ni defensar-les. Sens dubte, els republicans tenen molta culpa en aquest fracàs, ja que la seva retòrica bel·ligerant i obtusa no convidava precisament al pacte; però, tot i així, Obama ha actuat d'esquena al Congrés soscavant d'aquesta manera l'autoritat legislativa de la Cambra.
L'autèntica crisi dels Estats Units no és gaire diferent de la que ens afecta a nosaltres: aquest gir divisiu que trenca en dues les societats. En lloc de forjar consensos, la guerra cultural ha suposat un enfrontament de valors i creences que provoca la desestabilització de les democràcies occidentals.
Obama no ha estat un president populista? Al contrari, tot i que tampoc ha sabut forjar un relat que cohesionés un país tan complex com els Estats Units. El «Yes, we can» s'ha quedat a mig camí del seu objectiu. La societat polaritzada no és un destí, però sí un risc que obre en canal la ciutadania. I la seva incapacitat a l'hora de canalitzar la realitat del ressentiment i el desencís constitueix l'autèntic taló d'Aquil·les d'un president que va prometre molt més del que ha pogut complir.
