Cartes

He vist que un dels projectes que properament vol tirar endavant l'Ajuntament de Barcelona és el de canviar els parquímetres, la qual cosa té un cost molt elevat, perquè els cotxes més antics paguin més per aparcar.

La meva família viu a les comarques gironines i només molt puntualment entrem a Barcelona amb cotxe: per visitar la família, fer alguna compra o assistir a algun acte cultural. Tot i això m'ha semblat important plantejar-me aquestes qüestions:

Qui pot comprar-se cotxes nous?

No contamina canviar-se sovint el cotxe?

Per què sempre ha de recaure en el consumidor final la responsabilitat de moltes coses com ara: consum responsable, cura del medi ambient?

Per què l'Ajuntament no procura que hi hagi un transport públic més bo i més barat amb una periodicitat i horari acceptable?

Per què no es construeixen pàrquings a les entrades de la ciutat o en zones ben comunicades?

Tots aquest temes només surten esporàdicament en els mitjans de comunicació, quan se celebra el dia sense cotxes o altres coses per l'estil. Passat el dia, tot queda igual i de cop i volta surt un estirabot com aquest que torna a deixar clar que els pobres, els que han de tirar amb el cotxe que tenen i que segurament ja han comprat de segona mà seran els que una vegada més tornaran a pagar els plats trencats.

Per tant l'objectiu final d'aquesta campanya em sembla que és simplement recaptar més, i afavorir la indústria automobilística.

Societat indesitjableFrancesca Barti Comalat. BANYOLES.

Sovint escoltem que vivim en una societat de consum però si analitzem bé la situació un es pot adonar que és una societat que construeix ases perseguint pastanagues de desitjos que ens posa la mateixa societat al nostre inconscient. El desig de tenir i tenir sense parar.

Ens fan publicitat de per tots costats, des de la tele, a internet, a la premsa, als cartells del carrer, al cinema fins que arribarà un dia que ens la trobarem a la tassa del vàter, si continuem amb aquest xip anorreador de ments.

Som com peixos que un cop pescats per l'ham del desig els tornen a deixar anar, per tornar a ser pescats, i així successivament fins arribar a la fi o bé desviar-nos d'aquest camí, una vegada ens adonem que no porta enlloc actuar com una màquina que satisfà desitjos dels més poderosos de la nostra societat.

El desig que ens fa moure i no ens deixa tranquils. La falta que ens volen fer creure que tenim i no tenim.

Algun dia deixem de desitjar, canviem aquest xip que ens van inculcar de ben petits i llavors comencem a ser les persones que no interessa que siguem: lliures i autosuficients.

La rotonda del rellotgeAssens Garcia. sant julià de ramis.

Sembla que l'alcaldessa de Girona, Sra. Madrenas, i el seu equip de govern volen convertir la rotonda del Rellotge en un mur pràcticament inexpugnable per a tots els que intentem arribar a la ciutat en vehicles de motor procedents de Sarrià, Sant Julià, Figueres, la Bisbal, Banyoles..., i fins i tot Montjuïc.

Això vol dir que la gent gran, pares i mares amb nens petits, discapacitats, repartidors i, en general tots els que provenim d'aquests altres municipis haurem de fer cues interminables per tal d'accedir-hi.

Jo, que sóc cec i haig d'anar sovint a aquesta ciutat, he estudiat la possibilitat de fer-ho amb bicicleta tàndem, fent fúting conduït per un gos guia ensinistrat específicament per l'Once per a aquests menesters i altres mesures similars, però el meu estat físic, com el de molts homes i dones de més de 60 d'anys, no m'ho permet.

Per la qual cosa, proposo la creació d'un burrocarril i la instal·lació d'uns càntirs a l'esmentada rotonda. D'aquesta manera, quan hi aconseguim entrar, a llom d'aquests simpàtics animals, podrem brindar per les brillants idees de la Sra. Alcaldessa i de tot el seu equip de govern i de la intel·ligentíssima manera en què han aconseguit resoldre l'important problema dels desplaçaments interurbans en vehicles de motor en el segle XXI. Sense comptar el més que previsiblement esgarrifós nombre d'accidents que es poden produir.