M'ho va fer notar un amic, enmig d'una discussió entre un independentista i un que no ho és. No hi ha ningú, em va dir, que s'hagi mogut mai ni un mil·límetre en una discussió d'aquest tipus. Fixa-t'hi bé. I tenia tota la raó, i la continua tenint, i segurament i per desgràcia la tindrà pels segles dels segles. Us hi heu fixat? Heu estat mai presents en una discussió sobre la independència de Catalunya o sobre el feminisme o sobre les esquerres i les dretes, una discussió sobre qualsevol d'aquests temes tan potents, on algú tot de cop hagi exclamat «ostres, tens raó; no m'ho havia mirat mai així». És pràcticament impossible. Ens posicionem en algun punt i allà ens fem una mena de búnquer al costat dels nostres incondicionals, que pensen com nosaltres i ens diuen que sí que sí. No escoltem els arguments del contrari -perquè ho vivim així, «el contrari»- per veure si diu alguna cosa interessant: només preparem el contraatac, com més contundent millor. I a més a més, és curiós, d'aquest immobilisme en fem bandera: fixeu-vos sinó com arremetem en massa contra el qui gosa canviar d'opinió. Parlem de canvis de camisa, traiem fotos de l'armari, ens exclamem. En realitat hauria de ser allò més saludable: tinc unes idees, però també sóc capaç de revisar-les i, si tot de cop no m'hi sento còmode, les canvio per una altres que m'agradin més.
Això, que sembla tan obvi, en realitat ens complica molt la vida i no ens deixa avançar, ni com a individus ni com a societat. A vegades penso que en aquests grans temes ens posicionem per alguna cosa molt primitiva, que ve de les entranyes i que té molt poc a veure amb la reflexió. No sé si ve de la nostra història familiar, o de les coses que hem viscut, o de les nostres passions o les nostres pors més profundes. Però sembla com si hi hagués alguna cosa molt íntima que ens fes situar en un punt, el que sigui, i després, com que sabem pensar molt bé, trobéssim arguments que ens reafirmen i ja ens hi quedem.
Jo m'he proposat fer un exercici. La pròxima vegada que senti algú amb qui estic profundament en desacord, algú que estigui immensament allunyat de les meves idees, l'escoltaré atentament. Sé que tot el meu cos es posarà automàticament en guàrdia: tenim una resistència fins i tot física a canviar d'idees. Ens costa molt. Però trobo que fer l'exercici és imprescindible. Escoltaré la Rahola, la Colau, en Pablo Iglesias; escoltaré en Rajoy. Potser em convencen d'alguna cosa! Escoltaré les dones que diuen que hi ha micromasclismes per tot arreu i les que diuen que Merlí és masclista, també. I les escoltaré intentant entendre, de veritat, per què diuen tot el que diuen. Només de pensar-ho ja estic esgotada i això em reafirma la meva teoria: és extremadament estrany que escoltem l'altre -en aquesta mena de temes- amb la voluntat de comprendre i tenint en compte la possibilitat de ser convençut. Perquè vivim el ser convençuts com una derrota. És curiós que no ens adonem que, si no som capaços de canviar això, no val la pena parlar de res. Ho intentem?
