Un cop confirmada la victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units, començo a escoltar en els mitjans de comunicació una infinitat d'analistes argumentant les raons d'aquesta mateixa. Al·ludeixen al cansament de la gent sobre la forma tradicional d'exercir la política, a la crisi econòmica que impulsa les seves víctimes a buscar refugi en un model d'aquest «somni americà» basat en la riquesa i la prosperitat, de la falta d'empatia de Hillary Clinton amb l'electorat, a l'embolic dels seus problemes legals o a un anhel de canvi per part de la societat nord-americana. No obstant això, cap d'aquestes explicacions em convenç ni, menys encara, em consola. El fet cert és que Trump ha aconseguit el seu objectiu, malgrat una insòlita campanya marcada per les seves declaracions racistes i sexistes i tenint en contra al seu propi Partit Republicà i a les enquestes sobre intenció de vot.

A falta d'algun puntual recompte d'última hora, Clinton ha guanyat en nombre de sufragis (unes vuitanta mil paperetes entre gairebé cent vint milions de les dipositades a les urnes), però el cèlebre milionari s'ha alçat amb la majoria dels anomenats «vots electorals» assignats a cada un dels estats que componen el país. Aquesta és una de les paradoxes dels sistemes electorals en què la correlació entre vots i designacions no sempre van de la mà. El cas és que, davant les nombroses mostres de sorpresa i incredulitat, la gent demana explicacions del que ha passat però és complicat satisfer la seva petició, entre altres raons perquè costa creure que els cinquanta-nou milions de ciutadans que han atorgat la seva confiança al candidat republicà responguin a una mateixa motivació.

Arribat a aquest punt, la meva preocupació se centra en la recent deriva de la democràcia en diferents escenaris internacio?nals, des del resultat del referèndum sobre el Brexit, l'auge de perfils polítics com els dels europeus Marine Le Pen, Nigel FarageGeer Wilders o, lluny del Vell Continent, els del veneçolà Nicolás Maduro o el filipí Rodrigo Duterte, entre molts altres. Per això, convindria reflexionar sobre com està afectant a l'essència i als propis valors de la democràcia la manera d'apel·lar a la participació de l'electorat. En aquest moment em vénen a la ment algunes frases d'il·lustres pensadors i estadistes, adequades per llançar una mica de llum sobre la conjuntura que ens està tocant viure. «No nego les virtuts de la democràcia, però no em faig il·lusions mentre escassegi la saviesa i abundi l'orgull», deia Henry F. Amiel. «El millor argument en contra de la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà», va arribar a afirmar Winston ?Churchill.

La meva impressió és que la teoria demo?cràtica més bàsica està començant a fallar. Aquesta visió que una ciutadania formada i informada decideix racionalment la millor opció per al seu present i el seu futur és només un miratge. Està tenint lloc un fenomen molt greu que impedeix a les persones acudir a votar amb il·lusió i les empeny a triar l'alternativa menys dolenta, després d'un descart entre la dantesca, l'extravagant o la incerta. Cada vegada amb més freqüència es vota en contra d'algú o d'alguna cosa, més que a favor de determinats ideals. I decantar-se pel mal menor, portats de la desil·lusió i l'apatia, està afectant els pilars essencials d'un model que probablement va ser teoritzat per ser portat a la pràctica en circumstàncies ben diferents.

Les campanyes electorals mostren la primacia de la morbositat, les desqualificacions personals i els escàndols sexuals davant de la defensa de les idees i els debats i propostes per solucionar els problemes dels ciutadans. Així, l'anàlisi dels programes televisius de més audiència (en altres paraules, el que la massa vol veure) ens dóna la mesura d'un tipus de societat del segle XXI enlluernada pel circ mediàtic, les bambolines i la xafarderia grollera.

Ni l'anomenat «vot de càstig» ni la reacció visceral i extremista davant d'un present desmotivador i un futur incert poden ser la solució, sinó que és molt probable que aguditzin el problema. No obstant això, la majoria dels votants nord-americans s'han abonat a aquesta via i, en aquest sentit, tindran el que es mereixen. I el mateix passarà amb els habitants d'altres estats que posseeixen sistemes de llibertats i models constitucionalistes.

La responsabilitat última del ciutadà quan acudeix a les urnes sempre hi és i el converteix en corresponsable de la realitat política que ha ajudat a crear, no podent ja limitar-se a queixar-se i a criticar. No obstant això, malgrat tots els seus errors i deficiències, no conec altre sistema més defensable. Les regles de la democràcia exigeixen acceptar el resultat i felicitar l'elegit.

Dit això, considero que el contingut del discurs del magnat novaiorquès es veurà substancialment rebaixat quan prengui possessió del seu càrrec el 20 de gener de 2017. L'oposició tant del Partit Demòcrata com de nombrosos dels seus coreligionaris republicans, unida a la rígida separació de poders que impera als Estats Units, acabaran per frenar no pocs dels plantejaments defensats per aquest pintoresc polític. Caldrà veure què ens espera en el futur tot i que, de moment, són mals temps per a la (lírica) democràcia.