Ni punks, ni gòtics, ni rockers ni skaters. La tribu urbana (i rural) que probablement més abundi a Espanya és la dels ni-nis, terme amb el qual es coneix als joves d'entre 15 i 29 anys que no estudien ni treballen. El seu nombre seria d'un milió i escaig segons les dades de l'últim informe de l'OCDE, que xifra en un 22,8 per cent la taxa de joves espanyols completament desocupats.

És normal. Les oportuni?tats de treballar són més aviat escas?ses, tot i que s'ha d'admetre que els nois -i noies- amb títols supe?riors troben feina amb més facilitat que els que no en tenen. Així i tot, la generació millor instruïda en to?ta la història d'aquest país ensope?ga amb un mercat laboral en què no abunda l'oferta. Deu ser que no hi ha gaires empreses disponibles i les que hi ha no militen precisament en l'avantguarda de la tecno?lo?gia. Qui ho sap.

El cas és que els joves sobradament preparats no troben empreses preparades al seu torn per oferir-los contractes mínimament acceptables: ja sigui des del punt de vista econòmic, ja des del professional, ja de tots dos. Molts d'ells han de resignar-se a buscar feina fora del país, amb la flagrant paradoxa que nacions riques com Alemanya es beneficiïn de la forma?ció que les pobres o migpensio?nis?tes com Espanya els ha costejat.

Pitjor ho tenen encara aquells que per la seva desgràcia no han tin?gut ocasió de formar-se adequa?dament. Potser sigui aquesta una de les ressaques que ens va deixar l'era daurada del totxo, quan mitja Espanya i part de l'altra es van dedicar a especular amb el preu de l'habitatge en la creença que aquell vedell d'or seria inesgotable.

Sostenen els experts que molts xavals van optar llavors per abandonar els estudis, temptats per les ocupacions de baixa qualificació però bon sou que oferia el mercat immobiliari. En esfondrar-se el castell de cartes de la construcció, aquests joves es van trobar sense feina i, alhora, sense estudis. Tot un planter per als ni-nis.

Advoca a favor d'aquesta hipòtesi la dada que la joventut sense feina ni aules creixés set punts -del 16 al 23 per cent- durant els anys de la crisi, que aquí van coincidir amb l'esclat de la bombolla immobiliària. I la confirma, segurament, el fet que els joves espanyols s'independitzin dels seus pares als 29 anys d'edat de mitjana. Tres anys més que la mitjana de la UE i gairebé una dècada després que ho facin els seus coetanis de Suècia, Dinamarca o Finlàndia.

Seria exagerat -i sobretot, injust- pensar que els joves continuen fins a la trentena a casa dels seus progenitors per mera comoditat o manca d'iniciativa. No es tracta que estiguin aplicant, una mica tardanament, el lema: «Viu dels teus pares fins que puguis viure dels teus fills» popularitzat pels hippies a la dècada dels seixanta del passat segle.

Simplement, la manca de treball en un país que lidera tots els índexs d'atur d'Europa i part de l'estranger, converteix molts joves espanyols en ni-nis forçosos. No treballen perquè no tenen ofertes i, sovint, tampoc la formació suficient; i potser no estudiïn en la creença una mica errònia que això no els servirà per trobar feina. És el peix que es mossega la cua, resumida per l'OCDE en aquest 22,8 per cent de ni-nis que atribueix a Espanya.