Des de Kennedy que no es recorden unes eleccions nord-americanes tan renyides. Les de Bush júnior i l´insuls Gore ho van ser numèricament però no tant en l´aspecte emocional i ideològic. Aquestes d´ara entre la primera candidata femenina i una mena de populista contrasistema han estat més o menys disputades però deixen, també, un regueró de passions i enfrontaments duríssims que fan predir a alguns analistes una fractura social molt perillosa. De tots els tensos moments de la llarga campanya em quedo amb el sopar dels empresaris de Nova York, en el qual Donald Trump, davant de les càmeres de televisió, va dir a Hillary Clinton en un to certament agressiu i davant de l´elit novaiorquesa vestida d´esmòquing i el seu arquebisbe catòlic: «She is a Corrupt!».
A hores d´ara, però, ja han de saber que Trump ha moderat la seva retòrica inflamable i que s´aposta per un mandat més ordenat del que es preveia d´acord amb els missatges en campanya. La seva misogínia i xenofòbia no sortiran de mare, ni el seu altiu aïllacionisme militar, ni pot ser el seu anunciat retorn al proteccionisme econòmic. Trump, pel que s´albira poques hores després de les votacions, està conformant un equip de clàssics falcons del Partit Republicà «on pel que sembla no estava tan repudiat» i uns quants amics de l´àmbit empresarial, majoritàriament multimilionaris, amb els quals posar en marxa un programa tipus Dale Carnegie -el primer autor de grans best-sellers d´autoajuda per al comerç: Com fer-se ric en quatre anys i guanyar amics.
Mentrestant, Europa no surt del seu estupor. Però convé no analitzar els Estats Units sota l´òptica de la política europea, per més que l´esquerra ja prepara els sacs de terra per a la defensa de les seves posicions davant l´agressivitat del nou capitost mundial i l´extrema dreta, de Marine Le Pen a Farage i l´hongarès Orban, li estiguin donant la benvinguda com si fos un dels seus. Error.
L´univers americà és complex i divers. L´armadura ideològica europea es revela molt reduccionista per examinar els EUA. Només cal saber que el passat 8 de novembre els nord-americans inscrits van votar pel president de la nació i per molts altres càrrecs polítics, però també van aprovar la despenalització de la marihuana per a ús lúdic en els estats de Califòrnia, Nevada i Masachusetts, i en la mateixa Califòrnia van preguntar si els actors del cinema porno havien de ser obligats a usar preservatiu (proposta rebutjada pel 54%), o si es prohibien les bosses de plàstic als supermercats (aprovada pel 51%, igual que a Hawaii). Les cròniques indiquen que, a més, la victòria del magnat novaiorquès ha provocat una emergència a la progressista Califòrnia del moviment favorable a la convocatòria d´un referèndum proindependència, l´anomenat calexit.
No s´acaba el món amb l´elecció del malèfic Trump. De fet hi ha qui pensa que la victòria d´un personatge tan heterodox per les convencions polítiques democràtiques pot funcionar com una bona vacuna contra les malalties del neoliberalisme. Trump ha posat sobre la taula l´existència d´un ampli sector de perdedors en aquesta nova era postindustrial i altament tecnològica que estem vivint. A Trump l´ha seguit la wasp trash els protestants blancs desclassats- però també els obrers qualificats de la zona industrial dels grans llacs que han vist empal·lidir els complexos fabrils tradicionals, i fins i tot molts llatins integrats que combreguen amb l´enduriment dels controls migratoris perquè no segueixin arribant hispans al paradís gringo.
La tropa trumpista comparteix pulsions amb molts altres exclosos en un món que s´està reorganitzant amb la globalització i, en moltes ocasions, de manera dramàtica. El sistema no pot seguir així, i Hillary Clinton venia a representar una idea en excés continuista. Els partits polítics, les multinacionals, els organismes internacionals, fins i tot els analistes i intel·lectuals que alimenten think tanks estan obligats a pensar el que està succeint i a proposar reformes abans que el crit dels abandonats faci trontollar la fràgil carcassa de les societats obertes per la democràcia i la participació popular.
Trump posa a prova el món però, sobretot, posa a prova la poderosa democràcia nord-americana: una arquitectura institucional de contrapesos, per més que Trump compti ara amb majories a les dues cambres, en les quals cada congressista, cada senador, és un món i té autonomia suficient per decisions pròpies. La mateixa història del Partit Republicà així ho testifica, ja que va ser el dit partit el que va fer pujar Abraham Lincoln a la presidència per abolir l´esclavitud o triar polítics del nivell de Theodore Roosevelt, un altre dels quatre que estan esculpits a la Muntanya Rushmore.
El que fins ara ha redimit a Amèrica és, precisament, la seva història. Les nacions són construccions sentimentals que es basen en mites i llegendes fundacionals, i els americans es construeixen sobre el relat de la llibertat i la revolució, la igualtat d´oportunitats i el llegat d´intel·lectuals gegants com Thomas Jefferson o John Quincy Adams. Just el besnét d´aquest últim va escriure un meravellós llibre per entendre l´ànima política americana: La educación de Henry Adams, editat en castellà per Alba.
Seguint Benjamin Franklin, Henry Adams creu que estudiar a Harvard produeix tal grau d´equilibri en la personalitat que acaba per crear individus amb un excessiu domini de si mateixos. Els sona Barack Obama a alguna cosa d´això? El contrari del nou personatge portat a la política des d´una egolatria desbordada pels xous de televisió, dic de Trump. Fill de la societat catòdica.
