19 de novembre de 2016
19.11.2016

Abans de la postveritat

23.11.2016 | 11:08

Oxford Dictionaries ha triat post-truth, traduïda aquí com postveritat, com a expressió de l'any, i la defineix com un adjectiu que «fa o denota circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública que les crides a l'emoció i a les creences personals». És probable que l'elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units hagi pesat en la decisió.


Segons l'entrada en el mateix diccionari, post-truth va ser usat per primera vegada en aquest sentit el 1992 pel dramaturg Steve Tesich, que, en referència a l'escàndol Iran-Contra i la guerra del Golf, va escriure: «nosaltres, com a poble lliure, hem decidit lliurement que volem viure en un món postveritat»


Cal proposar alguna objecció a l'entusiasme amb què el terme ha estat adoptat per definir la situació present, en què apel·lar a amenaces imaginàries i a emocions bàsiques crea el brou de cultiu per a l'ascens polític dels que ofereixen solucions fàcils. Com si abans d'ara no s'ha-gués fet constantment el mateix.


En parlar de l'era postveritat donem per fet que abans la veritat objectiva presidia l'opinió pública, i això és més que discutible. Més cert seria assenyalar que els mitjans de comunicació tradicionals han perdut el monopoli en la transmissió de «les crides a l'emoció i a les creences personals» i han vist com les xarxes permetien als propagandistes establir un pont directe amb els electors.


Els mitjans realment seriosos, que dediquen grans esforços a comprovar la veracitat del que expliquen, es posen les mans al cap contemplant com s'escampen per la xarxa falses notícies la credibilitat de les quals atempta contra el sentit comú. Però abans de la revolució digital molts grans mitjans seriosos transmetien grans mentides fabricades pels poders polític, econòmic i religiós.


Que de tant en tant es descobrissin alguns enganys del poder no impedeix sospitar que molts altres hagin continuat impunes. I si avui el digital permet que hi hagi més veus llançant perilloses falsedats, també n'acull d'altres que combaten la mentida i posen les coses al seu lloc.


Certament, enmig de la cridòria podem trobar a faltar una veu d'autoritat que ens tranquil·litzi exercint el paper de gran referència, però, posats a triar, el guirigall sense concert ni solista és preferible a la veu única que sonava per les ràdios i els altaveus d'Alemanya en temps de Joseph Goebels.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook