Les estadístiques de què disposa el Govern indiquen un canvi favorable en la situació econòmica del país, però la realitat en disposa d'altres de més dramàtiques. Com el d'aquesta dona de 81 anys que va morir cremada al seu domicili de Reus com a conseqüència d'un incendi provocat per la flama d'una de les espelmes que utilitzava per il·luminar-se. Feia dos mesos que no tenia llum elèctrica perquè Gas Natural li havia tallat el subministrament per manca de pagament. Com sol passar en aquests casos, l'Ajuntament d'aquesta ciutat, la Generalitat i l'empresa es passen la pilota de la responsabilitat en el tràgic succés i és de preveure que l'assumpte acabarà en els tribunals de justícia. L'Ajuntament entén que l'empresa va efectuar el tall del subministrament sense adequar-se a la llei contra la pobresa energètica, que obliga a posar el fet en coneixement de l'autoritat municipal amb caràcter previ. La Generalitat s'abona a la mateixa tesi («l'empresa ha omès el seu deure i és totalment responsable», va dir el president Puigdemont). I Gas Natural, en canvi, dóna la culpa a l'ajuntament, que, en la seva opinió, ni va actuar amb la diligència necessària ni tenia l'anciana morta en la llista de ciutadans desvalguts que periòdicament elaboren els serveis municipals.

Sigui de qui sigui la responsabilitat, espanta saber que a l'altura del temps en què vivim i amb el desenvolupament tecnològic aconseguit una dona de 81 anys pugui morir abrasada en una casa il·luminada amb espelmes perquè no disposa dels diners necessaris per pagar la factura de la llum. El que això escriu recorda que a l'Espanya pobra de la llarguíssima postguerra la penúria energètica del país obligava a freqüents apagades. I era costum a les cases disposar d'un bon nombre d'espelmes per seguir amb les ocupacions habituals mentre tornava la llum. Tothom sabia on hi havia guardades les espelmes i la imprescindible caixa de llumins amb què encendre-les. I tots estàvem atents a distingir des de les finestres alguna brillantor llunyana que anunciés el gradual retorn d'aquella confortabilitat de pocs watts de potència.

Als nens ens agradaven especialment els talls de llum perquè eren un pretext fantàstic per deixar d'estudiar o de fer els deures. Les apagades eren de moltes classes, i segons la seva extensió es classificaven en generals, o de tota la ciutat, de barri, d'illa, i fins i tot de vorera, ja que de vegades es donava el cas que en un costat del carrer hi havia llum i en l'altre no. La gent gran es prenia aquestes interrupcions amb filosofia i ens explicava com era la vida en els pobles i els llogarets abans de l'arribada del corrent elèctric. Una cosa que als més joves ens sonava a primitivisme.

El cas de l'anciana morta a Reus ens serveix per recordar que a l'Espanya actual encara hi ha una mica més de 5 milions de persones que no tenen els suficients diners per escalfar les cases que habiten durant els mesos freds i que set mil morts prematurs poguessin estar associats al que eufemísticament anomenem pobresa energètica. Com si el concepte de pobresa es pogués compartimentar perquè passi més desapercebut.