L'actitud dels dos principals partits de l'Estat espanyol en aquests inicis de legislatura és del tot decebedora. Hom pensa que ni PP ni PSOE volen ni poden adaptar-se als nous temps que avui la societat exigeix i que davant tot un seguit de dèficits veu amb simpatia els discursos populistes que no només han aflorat a casa nostra, sinó en països de tanta tradició democràtica com Estats Units d'Amèrica o el Regne Unit.

Rajoy ha aconseguit romandre a la Moncloa, ser investit president i formar govern. Però no ha estat capaç d'encetar aquesta nova etapa amb canvis profunds on la transparència i la lluita contra la corrupció fos un objectiu indiscutible. Sense anar més lluny, fins al darrer moment ha intentat col.locar Jorge Fernández Díaz en un lloc de privilegi. Presidirà la comissió de peticions. Ni tramita lleis ni rep compareixences. Però l'exministre cobrarà 1.500 euros mensuals més, tindrà cotxe oficial i dret a un assistent. Fernández no en feia prou amb el sou de diputat i Rajoy l'ha premiat quan ja per edat hauria d'estar jubilat i per l'escàndol amb el director de l'oficina antifrau en qualsevol país de tradició democràtica l'haurien inhabilitat. Però el mateix president era sabedor de l'espionatge que protagonitzava el ministre i perquè no parli, cal que l'ara diputat estigui content perquè, després de la ploranera, no li passés pel cap explicar més coses del compte.

Quant als ministeris, els càrrecs els han ocupat els amics. L'exalcalde de Sevilla s'ha emportat a Interior tots els col·laboradors andalusos del partit, malgrat que cap té experiència en temes de seguretat. Quelcom semblant ha fet la Cospedal a Defensa amb càrrecs procedents de Castella-La Manxa. No cal buscar els millors per als llocs de responsabilitat, sinó envoltar-se de llepacrestes del partit que mai no faran ombra. Ni una sola sorpresa. I als ministres nous des del carrer Génova ja els han suggerits noms de l'aparell conservador que s'han vist obligats a nomenar en direccions generals i càrrecs intermitjos. És el cas de la ministra catalana de Sanitat.

I mentre el PP s'ho manega com li dóna la gana, malgrat la seva minoria parlamentària, el PSOE es dedica a perseguir els diputats díscols que no van abstenir-se en la investidura de Rajoy. Ocupats en la seva particular caça de bruixes, són incapaços de discutir amb el govern els objectius més importants de la legislatura. Si qualsevol iniciativa necessita del suport del PSOE, allò més normal seria consensuar els noms no només dels ministres, sinó també dels responsables dels ministeris. Però tenen tanta por al futur que prefereixen obrir una batalla interna que no influir en el govern per donar resposta a les peticions de la societat en temes tan importants com l'atur o les pensions. El portaveu socialista ja ha anunciat que el PSOE rebutjarà els pressupostos quan ni tan sols han obert unes mínimes negociacions. No són conscients que els ciutadans volen que els polítics es dediquin a resoldre problemes i no a perdre el temps en debats interns.

La legislatura s'ha encetat amb més pena que glòria. Rajoy es dedica a amenaçar amb noves eleccions si no li aproven les lleis o els pressupostos i no sembla gaire disposat a encetar un diàleg permanent amb la resta de forces polítiques que permeti una legislatura profitosa per a uns electors cada cop més decebuts amb els seus representants. Ni PP ni PSOE semblen disposats a acabar amb els populismes i continuen amb les polítiques de sempre, massa allunyades de la ciutadania.