Per entendre la personalitat del flegmàtic Mariano Rajoy, de professió registrador de la propietat, i altre cop president del Govern amb el suport del seu partit, de C´s i del PSOE esbotzat, cal parlar de l´ambient endogàmic de l´alt funcionariat. Una casta superior de l´administració de l´aparell de l´Estat que històricament i proverbial des de sempre ha mantingut distàncies amb el poble senzill per donar-se importància i aparença de distinció.
Aquesta mena de persones es belluguen socialment bé en el cercle familiar i entre els companys de feina, els col·legues emprats en diferents ministeris ocupant càrrecs importants amb qui conversen d´afers laborals, d´esports i d´on aniran a passar les vacances amb la dona i els fills. Diàlegs de tipus professional amb lleugeres i amenes pinzellades de distracció sobre temes personals no lligats a la feina. En el cas d´en Rajoy, gallec de conveniència i no de convicció, nascut a Santiago de Compostel·la a l´any 1955, també han sovintejat xerrades sobre la gastronomia típica de Galícia.
Aquest estament funcionarial quan cursaven les carreres no assistien a les mogudes assemblees universitàries, no han freqüentat mai els cinema-fòrums, no han parlat de política, ni de literatura, excepte que una novel·la hagués tingut un gran ressò, com la trilogia de Josep Maria Gironella; per aquesta raó Aznar quan va venir a Girona volgué visitar les Rambles, on vivien els protagonistes de l´obra.
En general aquesta elit dirigent presenta grans llacunes culturals i humanístiques i, malgrat ser excel·lents experts en les seves respectives especialitats, alguns exhibeixen cinisme respecte a la cultura. De petits se´ls va programar per inserir-se a l´Administració i com bons fills van encarar part de la seva vida a aprovar unes difícils oposicions que els proporcionarien una bona feina vitalícia, ben remunerada, per això tot allò de tipus cultural que no tingués relació amb els exàmens els resultava balder; només acceptaven com a passatemps algun element cultural no acadèmic i no ho consideraren pas formatiu, sinó una distracció ociosa.
La majoria de les amistats més pròximes a Rajoy no han sucumbit a la trencadissa general de la parella i es mantindran fidels fins que la mort els separi. Costa imaginar grans turbulències psicològiques en el matrimoni o per l´educació dels fills, si algun problema els ha gabiejat ha estat d´índole econòmica. Com que es relacionen només amb aquest circuit clos, benestant i benpensant, viuen allunyats dels problemes de molta gent, que ha patit la crisi en les pròpies carns i les conseqüències de les famílies desestructurades; aquests afers sols es produeixen entre els inferiors.
Quasi tot l´equip d´en Rajoy i els dirigents del PP -tots tenen un mateix aire-, començant per la Soraya Sáenz de Santamaría, filla d´un general, candidata a substituir-lo, poden ser interpretats amb aquests esquemes ideològics perquè els seus marcs mentals són idèntics o molt semblants, l´única diferència és generacional. Els més joves han tingut uns ídols musicals diferents als dels més grans. Porten tots l´estil de vida de la gent d´ordre, conservadora, indiferent als pensaments i sentiments del poble ras.
Una vida regularitzada en les convencions tradicionals. El comportament típic de famílies de classe mitjana en el període franquista. Persones agraïdes i conformistes amb la dictadura, que encara ara alguns enyoren, ja que els permetia una bona vida i gaudir d´un mes de vacances pel marit i tres mesos per la família en una doble residència. Vivien tranquils i satisfets i no tenien cap necessitat de canviar el curs de la història, perquè ells tenien totes les llibertats desitjades i les que demanava el poble eren subversives i de pobres.
Quan s´assabentaven de les manifestacions contra el Caudillo dels perdedors de la guerra estaven completament d´acord amb l´ús de la violència. Fins comentaven que en Franco s´havia tornat massa tou i que s´havia de reprimir amb més contundència els comunistes i sindicalistes, els intel·lectuals demòcrates d´esquerres i també els esnobs anarquistes burgesos, els àcrates de dretes, aquests per idiotes caldria penjar-los.
Rajoy va créixer en un ambient de confort i en el caciquisme normalitzat de Galícia. No negaré que és un home sorneguer i irònic, que bromeja dissimuladament igual que se li escapa el riure per sota el nas; està proveït de la tranquil·litat estoica gallega, amant del quietisme social i del continuisme polític amb algun lleuger canvi que no canviï res. En ell s´escenifica el passat en el present per perllongar-lo al futur. En Rajoy és tan sarcàstic que és capaç de desdoblar-se i creure que qui resideix a La Moncloa no és ell, mentre es distreu mirant les escapades més èpiques del tour de França i quan es cansa va a fer una estona de president.
En el mes de maig d´enguany en Rajoy era un cadàver polític i alguns ministres van tenir una activitat frenètica en els mitjans de comunicació convençuts que li usurparien el lideratge. Ha tallat el cap als que aspiraven a succeir-lo, excepte a J. Fernández Díaz que no en té, el millor decapitat en García-Margallo. Rajoy no és que torni, mai no ha marxat: s´hiverna calmosament. De nou es passejarà a l´oposició trencada i si botzina convocarà noves eleccions. Els déus olímpics li somriuen, però els déus són capriciosos. Quatre tours més que mirarà des de La Moncloa.
Parafrasejant Leire Pajín: «S´ha produït un esdeveniment històric planetari, la coincidència de dos lideratges a ambdós costats del Atlàntic: Trump a la Casa Blanca i Rajoy a La Moncloa». Perquè Trump amorrarà la dreta i e l racisme als dirigents dels partits europeus. Que Déu ens agafi confessats!
