Usted no se va a morir hasta que usted no quiera» va dir-li textualment ja fa anys a Fidel Castro el seu santero. A Cuba això es pren seriosament. Poca broma. La santeria es un sincretisme entre la devoció catòlica als sants i el yoruba que preservaren els esclaus africans. Sé de gent seriosa que s'ha apropat a aquesta pràctica amb motiu d'un viatge a Cuba i han quedat molt impresionants del que han vist. Jo, que he anat sovint a l' Havana, he optat per altres pràctiques, com fumar-me uns havans de grans dimensions o beure'm un daiquiri (o dos) al bar La Floridita, sota la fotografia de Constantí Ribalaigua, el bàrman nascut a Lloret de Mar. Era un gran amic d'Ernest Hemingway i el creador de la versió més coneguda d' aquest còctel, popularitzat a l'establiment obert a principis del segle XX pels també lloretencs germans Sala.

La mort de Fidel Castro ha agafat per sorpresa malgrat el progressiu deteriorament del seu estat de salut. Fa uns mesos, amb motiu del seu 90è aniversari, guarnit amb el xandall de colorets al qual havia acostumat el país, va dir enigmaticament que s'acostava el moment que el seu cos acabés convertit en cendres. Mentrestant, ja feia temps que es rumorejava que alguns santeros explicavan a cau d'orella que Fidel Castro moriria als noranta anys. Deixem-ho així, que s'ha mort quan ha volgut. Quan s'ha conegut la notícia, un nombrós grup d'empresaris catalans, prop de cent, es trobaven a l'illa caribenya en una missió comercial organitzada pel Port de Barcelona. Els mitjans de comunicació s'han afanyat a localitzar-los per conèixer les seves impressions. No han notat res d´estrany, ni més seguretat ni reaccions singulars entre els nacionals amb els quals parlaven. «Hem continuat menjant al restaurant, hem anat al bar a fer copes, malgrat que probablement la música era més baixa de l'acostumat, i ja de matinada les putes seguien al ­carrer com les altres nits», ha deixat anar espontàniament un d'aquests visitants catalans quan ha estat entrevistat per una emissora de ràdio perquè expliqués l'ambient immediatament posterior al coneixement de la notícia de veu de Raúl Castro, germà i hereu polític del difunt. A veure què explica a la dona quan torni a casa.

Quan al desembre de 2014 es va conèixer que els Estats Units i Cuba restablien les relacions diplomàtiques vaig escriure un article titulat «Guantanamera», una cançó ben estimada a l' illa. Aquest cap de setmana es un altra cançó popularitzada per Luis Aguilé, «Cuando salí de Cuba», la que s' escoltarà entre els vells exiliats anticastristes de Miami. La van convertir en una mena d' himne nostàlgic: «Nunca podré morirme, mi corazón no lo tengo aquí, allí me está esperando, me está aguardando que vuelva allí/ Cuando salí de Cuba, deje mi vida, dejé mi amor; cuando salí de Cuba dejé enter­rado mi corazón». Quan l' any 1984 ­Eusebi Sánchez, delegat d' Iberia a Girona va organitzar un agermanament entre Girona i la ciutat de Nueva Gerona, capital de la Isla de los Pinos, un vespre al bar de l'Hotel Colony, un membre de la delegació gironina va demanar al punxadiscos que posés aquesta cançó. Es fa ver el silenci. Era una cançó proscrita. El seu autor, Luis Aguilé, em va explicar un cop, a Benidorm, coincidint a un programa de televisió, que en realitat era un record a una amant que va tenir a l'Havana, on va actuar essent un exitós cantant juvenil argentí. Eren els primers temps de la revolució i sembla que la noia en qüestió també acabava sovint les nits en braços de Fidel Castro i això, en fi, no va agradar. Aguilé va trobar-se amb el seu compte corrent, on tenia 16.000 dólars de l' època, bloquejat per les autoritats. Finalment, després d'una negociació amb el president del Banco Nacional, el mateix Ché Guevara en persona va marxar del país per sempre més no sense cedir una part dels diners a la causa revolucionària. O sia que la cançó, més que un al·legat polític, era un lament del que deixava a Cuba: l'amiga i els calés.

Ara fa deu anys, a Fidel ja el donaren per mort. José Luis Garcia Sabrido, cirurgià en cap de l'Hospital Gregorio Marañón de Madrid i íntim amic del ballarí Antonio Gades, fidelíssim a la revolució cubana ( les seves despulles son al mausoleu d'homes il·lustres de l'Havana), fou traslladat a Cuba en avió militar per salvar-lo in extremis. Llavors es va dir que li quedaven dies de vida i un diari de Miami va publicar a tota portada que ja havia traspassat. Ha durat 10 anys més. Podria el diari en qüestió aplicar-li el que va passar a Girona als anys cinquanta a un professional liberal que va ser donat per mort i que va exigir amb insults i molt males maneres una rectificació al diari, malgrat que a l'escrit se´l deixava prou bé. Setmanes després, en produir-se la fatal i definitiva notícia, es cobrava la factura el periodista maltractat: «Por fin falleció don....», va titular. En fi, a l'Havana hi ha des de fa uns mesos un cònsol general que és gironí, en Carles Pérez-Desoy Fages. Podríem dir, doncs, a l'amic Carles, habitual lector del diari des de la perla del Carib, que se li ha girat feina.