Es veu que el que importa de Cuba és que no hi ha democràcia. Que sí, que moltes fites socials però no hi ha llibertat, diuen des de la seva torre d´ivori polítics amb sou de milers d´euros i ciutadans que aprofiten el black friday per comprar el que no necessiten, dinen diumenge de restaurant i, previsors, fan ja les compres nadalenques. Tant pontifiquen que em van convèncer, i sortint de treballar vaig entrar als quatre -en 500 metres- caixers que trobo de camí a casa amb gent dormint a dins, tapada amb cartons, per anunciar-los la bona nova.

-Alegria, alegria, que viviu en una democràcia.

Vaig esquivar algunes escopinades i el que em va semblar una ventositat, però hi insistiré. Avui instaré a ser feliços desnonats del pis, avis als quals han tallat la llum, nens que només mengen a escola i a un cadàver que fa sis mesos que espera que li extirpin un tumor. Han d´entendre la joia de viure en democràcia i no en una dictadura que té resolts aquests problemes.

Si els polítics catalans tinguessin vergonya, a la mort de Fidel haurien callat, que prou misèria tenim aquí, i ara no em refereixo als carrers sinó als càrrecs oficials. Fidel es va revoltar, va ser detingut i va anar altivament a judici defensant-se a si mateix. Sense por, tot i saber que l´esperava la mort o, amb fortuna, el desterrament. No una simple inhabilitació. Un veu Homs, Presidentmàs i adlàters buscant argúcies per evitar un judici de pa sucat amb oli i entén la diferència entre els homes que han sigut cridats per la història i els que han sigut cridats a fer el ridícul. No demano que Homs i els seus es deixin barba i iniciïn la revolució des del Montseny, ni menys que pretenguin ser absolts per la història, quan aquesta no sap ni qui són. Només que afrontin amb dignitat les conseqüències de la revolta. Però per això cal tenir valor i creure en allò pel que es lluita, qualitats de les quals els convergents van escassos. No com Fidel.