Vivim una era en què es fa difícil discernir entre el que ens convé i el que fem perquè creiem que ho hem de fer. En el cas de l´alimentació, aquesta dualitat és permanent: costa de saber si alguns productes ens van realment bé per a la salut o, per contra, són vehicles per imposar una certa tirania de l´estètica. És a dir, que fan la sensació de servir-se de la nostra mala consciència per convèncer-nos que són el que necessitem. Si us heu fixat, hi ha aliments que es venen com a «antioxidants», paraula molt lletja que vindria a pressuposar que estem podrits per dins i, per tant, requerim d´un sanejament interior per evitar que se´ns amuntegui en un munt de ferralla humana. Per descomptat que la paraula «antioxidant», en aquest cas, no vol dir això, però no hi ha dubte que determinats sectors comercials s´aprofiten de la ignorància col·lectiva per provar d´escurar-nos les butxaques. Falta pedagogia, que mai aconseguim rebre perquè a les nostres quotidianitats tenim poc marge per al canvi d´hàbits. Falta disponibilitat, perquè ens hem acostumat a les inèrcies i acabem desconfiant de qualsevol cosa que s´escapi dels nostres coneixements immediats. I tu, que tendeixes a viure pensant que sempre podries estar pitjor, veus aquell gran zero al costat de productes abans ensucrats, veus aquestes referències als perills dels residus del teu organisme, i no pots evitar sentir-te que t´estan enredant. Paraules com «light», «sense» o «actiu» s´han tornat antipàtiques perquè estan escrites al costat de grans marques que, no fa tant temps, contribuïen sense rubor a convertir-te en un oxidant amb cames. I et quedes allà, al súper, mirant el producte que promet arreglar-te totes les disfuncions amb una cella aixecada, preguntant-te en quin moment van començar a veure´t com un ésser rovellat. Et rebel·les i penses que sí, que potser estàs molt cardat, però el que hi ha dins d´aquell envàs de cartró, si per a alguna cosa serveix, només serà per fer-te més pobre.
