En la meva infantesa, als disminuïts psíquics se'ls deia subnormals i als disminuïts físics, esguerrats. Sense ànim pejoratiu. I esguerrats i subnormals es buscaven la vida com podien. Si tenien pares, aquests els cuidaven. Si no, els quedava el manicomi o demanar a la porta de l'església.
Les coses, i no només la terminologia, han canviat. La societat s'ha anat adaptant per facilitar-los la vida en tots els aspectes. O en quasi tots. Faltava el sexe. El documental Jo també vull sexe, de TV3, exposava el drama dels disminuïts per gaudir d'això, del sexe. Que si ja és difícil per a molts presumptament no disminuïts, per a ells és una odissea. Fins que ha sorgit la figura de l'assistent sexual. Sí, és el que estan pensant: gent que cobra per fer gaudir sexualment persones disminuïdes.
Quan Víctor Manuel canta Sólo pienso en ti sobre l'amor de dos disminuïts, tothom deixa anar la llagrimeta. Si només un dels dos és disminuït, algú ja aixeca la cella. I si el no disminuït cobra, l'escàndol està servit. És fàcil criticar el que no ens afecta. Provi vostè d'estar-se una temporada llarga sense sexe, i sense sexe significa ni donar-se plaer a vostè mateix, que ens coneixem. Quan al cap d'uns dies li sembli tenir la Beneta penjant de les pilotes, pensi, primer, que Beneta és el nom de la campana major de la catedral de Girona, i segon, que hi ha disminuïts que fa anys que estan així. Que hi ha disminuïts a qui la seva mare masturba perquè no pateixin. Ha llegit bé. I qui trobi més acceptable la mare que una professional, té un problema.
És prostitució? Ni idea. Si ho és, no ho és més que el que fa un un paleta, una peixatera, un periodista o una esportista: canviar el seu treball per diners. Ja n'hi ha prou de neopuritanisme, de creure que vendre el sexe és pitjor que vendre el cervell, les mans o qualsevol altre mitjà de producció. Si la persona que cobra per una feina, sigui la que sigui, és prostituta, tots ho som. O tots putes o tots cristians.
