Crèiem que el cabreig és un sentiment -o ressentiment- propi dels de baix, però s'ignoraven els seus paradoxals efectes. Els indignats van donar el poder al govern ultraconservador del Brexit al Regne Unit, i després li han concedit amb el seu vot el premi gros al multimilionari líder antisistema Donald Trump, nou i inesperat Cèsar de l'imperi americà. Quines coses tan rares fan els oprimits quan sucumbeixen a la irritació.

Aquí a Espanya, els pàries de la Terra a qui pretén representar Podem no han aconseguit altra cosa que un tercer lloc sense cap possibilitat d'assaltar la Moncloa. I molt és de témer que la propera beneficiària de la còlera de la gent sigui la ultradretana Marine Le Pen, a França. Són fets dels quals es dedueix que el món va del revés. Un país formalment comunista com la Xina de Mao ha passat a ser el capdavanter del lliure comerç al món. Potser per compensar, els EUA, que fins ara exercien de campions del liberalisme, han triat com a cap un nacionalista que es disposa a restaurar fronteres, aranzels i altres formes de posar portes al camp de la globalització. Es coneix que els imperis ja no són el que eren, si és que alguna vegada van ser alguna cosa d'especial. Només els xinesos, amb la seva saviesa de mil·lennis, semblen haver arribat a la conclusió que els diners es van fer rodons perquè el món giri. I actuen en conseqüència. El seu president, Xi Jinping, va etzibar l'altre dia una homilia a favor del lliure comerç com a principal -i potser únic- mètode de creació de riquesa. Mentre els hereus del maoisme aposten sense complexos per una economia mundial oberta i integrada amb base en la lliure competència, els països anglosaxons que van inventar el model han decidit fer marxa enrere.

L'inefable Trump somia amb murs, ja siguin físics o aranzelaris: i com a primera provisió traurà els Estats Units de l'Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica amb el qual el seu antecessor, Barack Obama, pretenia contenir el poder de la Xina. Els xinesos estan encantats que els deixin el camp lliure; però a veure qui ho explica al nou inquilí antisistema de la Casa Blanca. Curiosament, Trump coincideix amb la ultradreta i la ultraesquerra d'Europa en aquesta anacrònica croada contra el pensament liberal. On els xinesos veuen una oportunitat de negoci, els nous nacionalistes de l'economia només arriben a entreveure un perjudici per als interessos del seu país i dels seus treballadors.

Els membres d'aquesta heterogènia Internacional Populista criada als pits de la televisió i de les xarxes socials són retrògrads en el més exacte sentit de la paraula. Es diria que volen tornar als temps de la revolució industrial (i fins i tot als anteriors), com si l'actual revolució tecnològica no existís o fos possible combatre-la amb els vells aranzels. El sorprenent del cas és que aquesta mercaderia ideològica, tan antiga com avariada, la compren milions de votants a Trump, als anglesos del Brexit, a la francesa Le Pen i als espanyols de Podem. Davant d'aquesta conxorxa de cabrejats que apel·len a la nostàlgia d'altres temps, tan sols els xinesos de Mao són els que han de posar un punt de seny al debat. Qui ens ho havia de dir.