Aquests dies s'ha conegut que l'economia catalana haurà crescut un 3,5% aquest any. Un creixement que s'està produint des del 2014. Sembla que de mica en mica va quedant enrere la crisi econòmica, si bé les seves conseqüències tardaran anys a desaparèixer. Encara hi ha molta gent que l'està patint a la seva pell i la precarització que ha deixat com a herència no augura que molta gent la pugui deixar enrere durant bastants anys.

Parlo de la situació econòmica perquè el canvi polític que s'ha produït a Catalunya i a Espanya en els darrers sis anys té molta relació amb la crisi econòmica del 2008, amb les seves causes i, sobretot, les seves conseqüències. La sacsejada al mapa polític tant català com espanyol no s'entendria sense la crisi.

I en el moment en què aquesta comença a quedar enrere és pertinent preguntar-se si això acabarà afectant el taulell polític que tenim a dia d'avui.

Estic convençut que afectarà enormement la distribució del pes dels partits en el nou escenari. Perquè s'està produint un nou canvi de cicle.

Estem passant d'un període terriblement inestable políticament (2010-2016) a un període en el qual, si la recuperació es consolida, serà de clara estabilitat política. I la majoria de partits així ho llegeixen. I comencen a moure's. A ressituar-se. En tenim molts exemples tant en àmbit català com espanyol.

La majoria d'aquests celebraran els congressos amb què tancaran aquest cicle a inicis del 2017. I del debat intern generat en els congressos n'ha de sortir l'estratègia política que ha de guiar el nou cicle electoral. I per això, s'ha de saber llegir molt bé el «temps polític» i definir l'estratègia per encarar-lo.

Tot els partits estan en aquest procés d'anàlisi i definició.

El qui segurament ho fa més obertament és Units Podem, centrant el debat justament en el paper que ha de tenir el partit en un moment en el qual l'excepcionalitat s'acaba. Continuar creixent de la mà del carrer o bé consolidar-se a través de les institucions.

No cal dir en el cas del PSOE. On el debat va molt més enllà de noms i lideratges. De ben segur que la discussió s'ha de centrar en el paper dels socialistes quan han perdut l'hegemonia de l'esquerra.

O Ciutadans, que aquests dies planteja abandonar la base ideològica que el va veure néixer a Barcelona, per disputar l'espai de la dreta liberal al Partit Popular.

La renúncia d'Aznar a ser el president d'honor del PP també s'emmarca en aquest reposicionament que encaren els partits en els propers mesos.

En el cas espanyol, aquest debat és molt intens perquè no hi ha eleccions a la vista -llevat d'unes probables catalanes- que el condicionin. Per primera vegada en molts anys, no s'encadenen eleccions i, per tant, es pot reorientar el projecte polític per adaptar-lo a un nou cicle sense la por de tenir unes eleccions a la cantonada.

No és així en el cas català. A casa nostra, a més de ser el lloc on més aviat va començar el canvi en el mapa polític, és el més inestable i l'únic on sembla que encara no s'ha acabat el cicle. L'única cosa que sembla clara és que aquest 2017 s'acabarà el cicle iniciat el 2010 i que finalitzarà el procés o, si més no, mutarà en una altra direcció. Previsiblement, amb el consegüent pas per les urnes, on es configurarà l'equilibri de forces que ha de modelar el Parlament en els propers anys.

I això els partits ho saben i comencen a definir la seva estratègia.

Potser el cas més evident és l'espai dels comuns liderat per Xavier Domènech i Ada Colau, que abans-d'ahir va iniciar el procés per a la creació d'un partit que sigui capaç de superar la suma dels partits que l'integren: ICV, Podem, Barcelona en Comú, EUiA i Equo. La voluntat de crear un nou partit que pretengui ser hegemònic dins l'esquerra catalana té a veure amb aquesta lectura que s'està passant d'un període d'exepcionalitat a un d'estabilitat.

El mateix passa amb ERC i PDECat, que tot i mantenint la lluita soterrada per liderar l'independentisme comença a emergir una lluita no menor per representar les classes mitjanes. D'un temps ençà, ERC està centrant el seu discurs per atraure els votants de l'antiga CDC. A l'hora que PDECat reforça el seu discurs ideològic més enllà del sobiranisme ja que sap que aquest és un antídot contra els cants de sirena dels de Junqueres. Ambdós partits estan pensant en el nou cicle d'estabilitat. Igual que els Ciutadans d'Arrimadas, que volen consolidar el votant moderat de CiU que va confiar en ells el 27-S, perquè saben que necessiten tenir una bona posició al Parlament per a aquest període de pocs canvis polítics que s'iniciarà a finals de 2017.

En definitiva, tots els partits es mouen per ressituar-se de cara al cicle polític que ve, en el que hi haurà molts menys canvis i les propostes polítiques es consolidaran durant almenys una dècada. Anem deixant enrere la inestabilitat política -encara ens queda l'etapa final i els revolts- i tots es preparen per a quan arribi la calma. Però no només els partits polítics hauran de ressituar-se, els electors també haurem de fer-ho. En sabrem?