He llegit uns quants articles ploramiques de resultes del crim i suïcidi comès pel company columnista, ara excompany i excolumnista, Alfons Quintà (presumptament, que aquí enxampen un lladre in fraganti i és presumpte lladre, però a en Quintà se l´ha condemnat abans que el jutge digui ni mu).
Els ploramiques es queixen que, oh, la premsa ha donat més rellevància al nom i biografia del botxí que a la víctima. Pels ploramiques, els mitjans no haurien d´haver titulat «Alfons Quintà mata la seva dona» sinó «Victòria Bertran és assassinada pel seu marit». Encara que ningú sabés qui és la Bertran.
No és que se li doni més rellevància a en Quintà, és que la tenia. I el fet que sigui botxí i no víctima no ho canvia. Això no és menystenir la pobra dona, i menys encara menystenir les dones en general com alguns -amatents a buscar masclisme entre línies- volen veure. Si l´agressora fos una dona coneguda, ella seria la protagonista: «Madonna mata el seu marit en sorprendre´l al llit amb un gos pequinès». I la notícia aniria acompanyada de la biografia de l´assassina Madonna, mentre que la del marit i la del pequinès apareixerien més lluny. Si apareixien. Ni denigra les dones, ni els homes, ni els gossos pequinesos. Inclús si l´assassí fos un animal conegut -Floquet de Neu, Dumbo, Rin-tin-tin-, aquest seria destacat per davant de la víctima. És el periodisme, estúpids.
El periodisme informa dels fets destacats. Sense sensibleries i sense prendre´n partit. Els sentiments es deixen aparcats en entrar a la redacció, a mà esquerra, just als lavabos. Després ens podem reunir, lamentar-nos i plorar plegats per la dona morta i la xacra de la violència masclista. Després. A l´hora d´informar, ho hem de fer dels fets importants i si el culpable és conegut, destacar-ho, i a ningú importa si la víctima treballava a l´Hipercor i duia les ungles pintades de fúcsia. Qui vulgui sensibleria que en lloc de llegir el diari contracti una ploramorts.
