Amb quasi més de 30 anys de teatre professional a l´esquena, sempre hi ha una frase que he repetit i repetit com un mantra obstinat: «No em vull morir sense fer els pastorets». I mira per on, els desigs, quan els conjures en silenci i sense pressa, a vegades es materialitzen. Resulta que a Vidreres, el meu segon poble, han hagut de suspendre per causa d´una baixa mèdica les primeres representacions dels seus pastorets. Em truca en Jesus Ciurò, reconegut home de teatre, i em demana si els puc donar un cop de mà, si els puc fer una subtitució. No ho dubto ni un moment: sí, ho farem i salvarem les representacions que queden penjades d´un fil!
Al llarg de tots aquests anys sempre he defensat que el més m´agrada a mi de viure l´ofici d´actor, són totes aquelles lleis no escrites que ens fan sentir que formem part d´una família molt especial. Quan em poso davant de joves aprenents sempre dic el mateix, és millor ser una bona persona i mal actor, que un actor exitós però dèspota. Perquè en definitiva, l´art d´actuar no és ni millor ni pitjor que l´art de fer unes sabates o de vendre un bon peix. El que sí que té de diferent són els valors humans personals i d´equip que et demana el compromís de viure-ho tot trepitjant l´escenari de fusta i el de la vida al mateix temps.
Això també són els nostres Pastorets. Segurament no la millor obra de teatre del món, escrita i representada; però sí una lliçó de com ha de ser la gent bona que passa per aquesta humanitat global i quins són aquells personatges amb què mai ens voldríem veure indentificats. Ser bona persona no és la manera més senzilla i fàcil d´escalar posicions en la nostra societat competitiva i a vegades sense escrúpols. Fer els pastorets segurament tampoc no serà el camí per arribar a ser nomenat per a un premi Max, però les dues coses són un bon consell per passar per aquesta vida: fent el bé i difonent-lo. La resta o tot el contrari, també són opcions i camins que jo he vist, tastat i potser també he practicat en algun moment de la cursa per ser el millor. Però amb el temps i per sort, ens anem tornant millor persones a cops de lliçons vistes i viscudes. La lliçó de la vida, com la de la representació dels Pastorets, és que al final, reculls allò que sembres i el camí sempre és llarg i fa pujada, però quan arribes a dalt del turó, la llum, en minúscula o en majúscula, t´il·lumina i t´escalfa per dins i per fora. Darrere has deixat dimonis envejosos i temptadors. T´hauràs adonat segurament que els àngels hi són i llueixen molt, però la garrotada i el camí és només teu. Aquest article que sona a sermó de Nadal voldria ser simplement una mirada cap a com som o la difícil lluita diària de com hauríem de ser. La vida com dins la nostra recurrent història dels pastorets catalans, és un fi equilibri entre la tossudesa, la temptació, la feblesa, el somni i sobretot, una mirada sempre divertida i irònica sobre nosaltres mateixos. A Betlem me´n vull anar, vols venir tu rabadà?
