Des de ben aviat, les xarxes socials, especialment Twitter, han estat un vehicle d'autopromoció dels partits polítics i, simultàniament, de desprestigi dels rivals, d'altres formacions o, fins i tot, de la pròpia, com estan demostrant fa dies Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, de Podem. A diferència del que succeeix en països com Holanda o Noruega, s'interactua poc, si més no, amb els usuaris convencionals.Sigui com sigui, els nostres polítics han constatat que resulta rendible ventilar qualsevol mena de qüestió per internet, inclosa la roba bruta. Així, pretenen ser més propers i obtenir complicitats. Les xarxes els animen a aparèixer en altres suports -la televisió, la ràdio, etc.- amb la finalitat de comptar amb continguts... susceptibles de ser explotats en les plataformes virtuals! Experts com Víctor Sampedro, catedràtic de la Universitat Rey Juan Carlos (Madrid), sostenen que la Web 2.0 pot reconfigurar aquestes relacions en potenciar l'exercici del contrapoder per part dels ciutadans. És possible endegar a internet processos de monitorització cívica dels centres de decisió, assenyalen els professors Andreu Casero i Ramón Feenstra, de la Universitat Jaume I (Castelló). No obstant això, com conclou el catedràtic de Mitjans Socials de la Universitat de Westminster (Londres) Christian Fuchs, que això es pugui fer no significa que efectivament es porti a terme.
