Em sembla bé començar l'any nou teoritzant sobre l'article al diari i publicar un article sobre l'article. Fa trenta anys que omplo part d'aquesta pàgina gràcies al senyor director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, també als directors anteriors i vull reflexionar què he fet, què faig i quines crítiques he rebut al llarg de la meva permanència.

Escric articles d'opinió, però què és l'opinió? Per a la Filosofia l'opinió, a diferència de la veritat avalada per la raó, és una conjectura intranscendent procedent dels fal·laços sentits. Parmènides creu que només els errats bicèfals emeten opinions perquè tenen dos cervells, un pel sí i un altre pel no. Si bé la Filosofia no estima l'opinió, la Literatura, especialment el periodisme, la respecta molt i interpreta que és una forma d'analitzar un assumpte, una persona o un tema que es considera qüestionable i digne de l'interès del lector.

He rebut crítiques amables, cordials, no exemptes de duresa conceptual, també advertiments i recomanacions simpàtiques, com dir-me que hauria d'escriure més sobre la bellesa de les comarques gironines, els plats típics nostrats, etc. Els homes habitualment acostumen a demanar-me textos sobre política o afers socials, en canvi les dones, una gran majoria, prefereixen més que tracti temes intemporals, literaris, perquè la crua i antipàtica realitat (m'asseguren) ja la viuen a casa o al carrer i necessiten evasions que les allunyin de la crisi demolidora. Ara bé quan he escrit sobre la memòria o l'imaginari col·lectiu tot endinsant-me en el franquisme o en els anys de la industrialització de Catalunya, quan moltes famílies passaren d'una economia de subsistència a una que generava excedents, hi ha un reconeixement per part dels homes i les dones, malgrat que hi ha més aprovació femenina que masculina.

Escric amb por, no necessàriament por dels lectors, sinó una por cerval per no saber-me explicar prou bé, de no trobar els mots escaients, la frase rodona, la morfosintaxi del tot correcta i sempre palpita la idea que no me'n sortiré airosament i que no podré arribar al final. Sortosament no el deixo inconclús i el procuro arrodonir amb una frase de cloenda.

La paüra al foli blanc mai no l'he superada i, si bé és cert que sóc ràpid teclejant, alguns cops es coagula la fluïdesa narrativa i caic en uns buits basardosos, xoco amb murs imperforables i quedo encallat, del tot desarmat literàriament. És desesperant aquesta sensació d'impotència. Tanmateix em reactivo pensant que haig de replantejar el paràgraf d'una altra manera més senzilla i m'esforço per resoldre amb certa solvència l'embolic.

En una ocasió, assegut al costat d'en Josep Pla a la terrassa d'un bar de Santa Coloma de Farnés, em preguntà com escriuria la situació. Jo que era molt jove li vaig respondre que hauria d'enunciar al lector el lloc on ens trobem, el dia, l'espai i el temps, però ja no sabria què més dir.

- Certament aquest ha de ser el principi, s'ha de situar el lector en el lloc i anar fent...

Va canviar la conversa sobre el relat periodístic, no sé si per commiseració o perquè es va distreure, puix que va passar a parlar del suro i dels taps, al cap de res, del turisme a la Costa Brava i de les discoteques de moda.

Les tres crítiques més absurdes que he rebut són aquestes. Una vegada un home molt enfadat per telèfon em va renyar per un article que no havia escrit. Es va disculpar educadament. Una altra vegada en el contestador telefònic una anciana, de nom Mansueta, molt enutjada em va clavar una bronca pel tractament que havia fet sobre l'adoctrinament i violència en les escoles franquistes. Ella, com a mestra, em desmentia tot el que havia publicat i ho va rematar al final amenaçant-me que no compraria mai més l'Avui. Vaig rebre també una carta de protesta d'un senyor de Caldes de Malavella, però la pèssima cal·ligrafia no em va permetre entendre els punts clau que dissentia de tots els meus articles.

El que em deixa indefens és quan alguna persona em diu no et llegeixo perquè no m'agrada el que escrius; davant aquesta abstracció no puc fer-hi res, perquè és impossible protegir-me davant d'una persona que no em llegeix o no concreta què és el que no li agrada. És com dir no menjaré mai en aquell restaurant perquè no m'agrada i quan li preguntes quins plats no et complauen et respon no n'ha tastat mai cap.

Justament la setmana passada la Montserrat, la meva dona, rebé aquest missatge d'una persona volguda i respectada, sincera i molt culta: «Digues-li amablement, civilitzadament i respectuosament a l'Agustí, que no estic gens d'acord amb un seu article». La Montserrat li demanà que si us plau ho argumentés puix que jo estava disposat a dirimir la diferència amb un bon dinar. Sé que ens veurem i ens posarem o no d'acord, però res minvarà el respecte que sento per ell, com un dels grans activistes culturals de Girona.

He procurat no encallar-me en una mateixa temàtica perquè no m'agrada ser encasellat. A vegades un títol em suggereix l'escrit: «Les magranes badades», «Les pomes tardorenques», «Es riu del mort i de qui el vetlla» etc. Tres són les fonts on vaig a abeurar-me a l'hora d'escriure: la realitat, que proporciona temes per ser opinats; la memòria, que guarda records, i la imaginació, que em regala imatges per ser tractades literàriament.

El diari és una mercaderia que ha de ser venuda i l'article forma part d'aquest embolcall, cosa que m'obliga a procurar satisfer les exigències del lector perquè segueixi adquirint aquest producte i això és el que modestament pretenc.