Intèrprets de les profecies de Nostradamus anuncien per al 2017 una explosió atòmica, guerres pel canvi climàtic, la mort del Papa i altres desgràcies que seria prolix enumerar. Per fortuna, rarament es compleixen aquests auguris de començament d'any, com és fàcil comprovar per anteriors exercicis de predicció. L'única cosa segura -encara que no ho auguri Nostradamus- és que Mariano Rajoy seguirà sent president del Govern a Espanya aquest any i un nombre indeterminat dels que estan per venir.

Al president conservador anava a prendre-li el relleu Pedro Sánchez en combinació amb Pablo Iglesias o Albert Rivera; però i ara. El previsible successor de Rajoy al càrrec ha estat Mariano, que sembla el mateix tot i que ha canviat molt després de deu mesos d'interinitat. Ara ja es dóna el gust de triar fins i tot la seva oposició.

Amb només cent i escaig diputats no hi havia res a fer, així que Rajoy va decidir no fer res. Els aspirants a treure-li el càrrec van donar per fet que el de Pontevedra estava políticament mort, encara que després se sabria que el mort estava prenent una canya i llegint el Marca, com en la cançó de Peret. Per aquest motiu els candidats a La Moncloa es van embrancar durant mesos i mesos en una baralla de galls que va acabar per deixar-los a tots sense cap, a més d'atipar el personal.

Dues eleccions en menys d'un any i la perspectiva d'unes terceres van ser més del que podia aguantar un electorat com el d'Espanya que, malgrat les aparences, tira més aviat a conservador. La fàcil raó és que hi ha molt a conservar en un país on la majoria de la població posseeix casa i cotxe, encara que vagi curta de treball.

Conscient d'aquest detall, Rajoy -que és home d'ordre, com gairebé tots els espanyols- va optar per la lliberalísima fórmula del laissez faire, laissez passer. O sigui: deixar fer als seus rivals i deixar passar el temps.

Intuïa segurament que els seus passerells contrincants acabarien per muntar el merder que, en efecte, van muntar. Res més apropiat per tapar les vergonyes del seu partit, al qual la corrupció arribava fins a les celles. Com era previsible, molts votants d'aquest país de propietaris van acabar per tapar-se el nas i votar la candidatura que encapçalava un registrador de la propietat. Les perspectives dels altres opositors a una plaça a La Moncloa eren encara més alarmants, pel que sembla.

Sense més que aplicar la filosofia del quietisme difosa per l'espanyol Miguel de Molinos a mitjan segle XVII, Rajoy ha aconseguit el que es proposava després de la seva pírrica victòria de fa un any. El seu model era la gran coalició entre la dreta i els socialdemòcrates que encapçala Angela Merkel a Alemanya: fórmula que ja ha començat a aplicar aquí informalment.

Igual que la cancellera amb comandament a Berlín i a Europa, el primer ministre espanyol ha concedit als socialdemòcrates una pujada del salari mínim i mesures de protecció per als que no poden pagar-se la llum. És previsible que convingui encara més mesures amb ells, com correspon a un pacte no escrit molt del gust de Rajoy, que acostuma a treballar amb sobreentesos. A canvi, el president que va passar de fix a interí i ara ha recuperat la plaça, s'assegura seguir en el comandament fent com que no mana. L'any nou, com els anteriors, torna a ser any marià.