És difícil contemplar una alegria tan senzilla com quan un nen juga, per exemple, a conduir un d'aquests vehicles que hi poses una moneda i pilotes un helicòpter, un Ferrari o qualsevol altre mitjà de transport terrestre, marítim o aeri que puguin imaginar. O l'alegria d'un nen obrint els regals de Ses Majestats. Per als que ja som grans, aquests dies tenen la facultat de significar una nova etapa en les nostres vides. Un tornar a començar, a repensar els errors i a millorar en allò que volem dur a terme, i en aquelles coses que fem cada dia.

Vivim en un món estrany, on la gent pateix per on col·loca els estalvis i si aquests estan segurs o no en bancs plens a vessar de propietats immobiliàries que intenten col·locar, sense trobar comprador definitiu. I que maquillen de la millor manera possible en el seu estat de comptes. A Itàlia destinen 4.000 milions d'euros per rescatar el banc més antic del món, la Banca Monte dei Paschi, en una bona metàfora de com les velles empreses, fins i tot nascudes en el Renaixement, han caigut en el mateix error que les modernes: creure que les bombolles especulatives no exploten mai i que la festa mai no s'acaba. Som en un món on els jubilats dialoguen entre ells sobre les pensions, mentre miren de reüll les previsibles pensions minvants dels fills. Augmenta el deute de les famílies, gràcies als crèdits al consum que molts de nosaltres agafem per anar de vacances o, simplement, per ser un feliç consumidor més, en una època en què tot convida a comprar, adquirir i compartir. Uns crèdits que tenen uns interessos bestials, dignes d'una altra època.

Alhora, ens diuen que la compra-venda de vehicles arriba als nivells de l'any 2008, quan tots érem segurament una mica més feliços, i l'euro suposava una càrrega menys feixuga. Quan tots crèiem més en això que la unió fa la força. Quan el món semblava més en pau, i no ens importava tant si els emigrants es buscaven la vida o no. Significa això que, lentament, deixem enrere la crisi? Tant de bo sigui així. Aquest 2017 trobarem que el 60% del parc mòbil de vehicles té deu anys o més d'antiguitat. Alhora, semblen augmentar els morts a unes carreteres a les quals calen més millores i, segurament, no tants radars, que semblen més destinats a fer caixa per a l'administració, que no pas a ajudar el conductor que cada dia s'enfronta amb un punt negre que no se soluciona. De l'alegria de l'infant al somriure d'alleugeriment dels adults, que, a còpia d'empenta, experiència i força, encarem un altre any, que aquest sí, serà fantàstic per a nosaltres.