D'aquí a quinze dies, el proper 20 de gener, Donald Trump prendrà posessió com a nou president dels Estats Units d'Amèrica i s'iniciarà una presidència que tot apunta que serà diferent de les que hem viscut fins ara.

Però més enllà de Trump hi ha altres fets que ens permeten intuir que aquest serà un any de canvi.

L'excèntric magnat de Nova York ha arribat a la Casa Blanca amb unes propostes populistes que veurem fins a quin punt podrà complir, però la composició del seu gabinet ja deixa clar que va a totes i que intentarà tirar endavant el seu controvertit programa.

El més significatiu, però, serà la seva agenda internacional i és aquí on més ens afectaran les seves decisions. Fa la impressió que Trump pot canviar la política exterior nord-americana tal com la coneixem i això provocarà canvis amb no poques conseqüències.

L'acostament a la Rússia de Putin, el canvi de rumb a la guerra de Síria, el reforçament a Netanyahu però sobretot el distanciament d'una Unió Europea menys anglosaxona que mai marcaran el seu mandat. Però el més inquietant és que el menys republicà dels darrers presidents republicans sembla que apostarà per l'aïllacionisme que tant ha idealitzat una part del republicanisme. Això a la pràctica afecta tothom, però sobretot posarà Europa davant el mirall d'ençà la segona Guerra Mundial. Si Europa es vol protegir, o ho fa ella mateixa o haurà de pagar més.

Però més enllà de l'Amèrica de Trump, l'Europa de la postcrisi també haurà d'afrontar un 2017 convuls. És en aquest any que es tancarà el cicle polític que la crisi econòmica va obrir fa vuit anys. En els propers mesos ens esperen eleccions a Holanda, França i Alemanya. Si el Brexit ja ens va canviar l'Europa tal i com la coneixíem, aquest any electoral pot canviar els ciments de la vella Europa. El populisme està envalentonat i no sembla que una Unió Europea tecnocràtica sigui un projecte gaire engrescador. I més, si són aquestes institucions europees les que han pres les decisions que amb la complicitat dels estats membres més han afectat la gent i les seves condicions de vida. Tot indica que el populisme d'extrema dreta pot arribar al poder en algun país i que en algun altre pot arribar a les portes. A Holanda és on té més possibilitats de governar, a França el Front Nacional arribarà a la segona volta molt fort però sembla que Fillon pot guanyar la partida si res no es torça. I a Alemanya, Merkel pagarà el desgast de la gestió dels refugiats i Alternativa per Alemanya creixerà amb força encara que no sembla que Merkel pugui perdre la cancelleria. Encara que tot és possible en una Europa com l'actual.

Del que podem estar segurs és que l'Europa del 2017 serà més de dretes i molt més populista que la del 2016. L'extrema dreta populista s'autoalimentarà a banda i banda de l'Atlàntic i, sens dubte, marcarà la política europea en els propers anys. El bell somni europeu serà qüestionat i veurem fins on som capaços de sortir-ne sense negar-nos a nosaltres mateixos.

I a casa nostra també el 2017 serà decisiu. Més enllà del calendari marcat pel govern, el que farà decisiu aquest 2017 és que el cicle polític iniciat el 2010 arriba a la seva fi i hi haurà d'haver una sortida política. No està clar en quina direcció però aquest any s'ha de tancar el cicle en una direcció o una altra. El referèndum acordat o unilateral n'és una de clara, però també ho poden ser unes eleccions a la tardor. Dependrà de la intel·ligència dels actors i dels passos que se segueixin aquests primers sis mesos de 2017.

La intel·ligència dels diferents actors -Govern català, Govern espanyol, partits, societat civil, etc... serà clau aquest 2017. Qui sigui més intel·ligent serà qui acabi guanyant la partida.

La crisi econòmica també està quedant enrere i això té conseqüències polítiques. En les properes setmanes tots els partits polítics tenen congressos per redefinir l'estratègia pels propers anys. Una estratègia que haurà de tenir en compte aquest difícil equilibri entre l'ús del populisme per acostar-se a la ciutadania i una recuperació econòmica que en els propers anys podria canviar el paradigma. Encara que deixi una part de la societat molt més precària que el 2008.

Són canvis que potser no es perceben però que acaben marcant-nos a tots.

Benvinguts, doncs, a un 2017 en què el populisme conservador tindrà la seva màxima eclosió just en el moment en què l'economia començarà a crèixer. Un any de canvi, un any incert.