Ahir, a la ràdio, Carles Puigdemont va dir davant d'Ada Colau, i amb una rotunditat inusual, que d'aquí a un any no serà president de la Generalitat. Va reiterar que la seva intenció i compromís és portar Catalunya a la preindependència. Si no és així i el país tria un altre camí, que passi per mantenir-se dins d'Espanya, sigui amb la relació que sigui, ja no formarà part del seu anhel polític i per tant haurà de ser una altra persona la que es posi al capdavant del que sigui que acabi essent la Generalitat.
Les enquestes donen per fet que el candidat de la vella Convergència, sigui qui sigui, no serà qui presideixi la Generalitat. Tot apunta que qui guanyarà serà l'ERC d'Oriol Junqueras i aquí es poden obrir moltes possibilitats: des del front independentista actual, a un nou projecte d'esquerres, que seria difícil de digerir sobretot entre els votants d'ERC perquè els possibles socis no tenen cap intenció de construir una república. Però sigui com sigui, Puigdemont ara mateix no és que no tingui la intenció de ser president, tampoc té la intenció de ser el candidat. Puigdemont és un tipus políticament íntegre que fins al moment ha complert totes i cada una de les paraules que ha donat. Iñaki Gabilondo, el millor periodista radiofònic que ha donat Espanya, deia ahir mateix a Puigdemont que ell té el mal costum de creure's els polítics i que, per tant, està convençut que aquest any hi haurà referèndum unilateral per la independència de Catalunya. Puigdemont no es va poder comprometre perquè no depèn d'ell. És molt probable que Puigdemont, un independentista convençut des de sempre, però una persona gens nacionalista en el sentit de superioritat que s'atorga a aquest terme, hagi descobert durant aquest any que aquest univers està ple de traïdors i traïcions inesperades dins de casa.
Jo també em crec Puigdemont. Crec que vol fer el referèndum i crec que no vol ser el candidat. No tinc cap dubte que vol tornar a Girona. Però és una incògnita si cap d'aquestes dues voluntats depenen realment d'ell.
