Quan s´acaba un any i en comença un altre és temps de tancar balanços (espirituals i comptables) i fer previsions. Aquests dies han coincidit en aquesta tasca el papa Francesc i el tennista Andre Agassi en fer una reflexió sobre la importància del contacte físic en les relacions humanes. El Papa ho va plantejar en l´ocasió solemne de la missa d´any nou a la Basílica de Sant Pere al Vaticà i el tennista en l´espai, més íntim, d´una entrevista de premsa.
Segons Jorge Bergoglio, l´orfandat espiritual que pateix l´home modern ve donada pel debilitament del sentit de pertinença a una família, a un poble, a una terra, i en definitiva a Déu. «La pèrdua dels llaços que ens uneixen, típica de la nostra cultura fragmentada -va dir- fa que creixi aquest sentiment d´orfandat, i per tant de gran buit. I la manca de contacte físic (i no virtual) va cauteritzant nostres cors fent-los perdre la capacitat de la tendresa i de la sorpresa, de la pietat i de la compassió». Una sensació angoixant que comparteix Agassi quan en ser interrogat sobre la soledat del tennista en comparació amb una altra classe d´esportistes diu el següent: «Sí, perquè almenys en altres esports pots parlar i comunicar-te. No estàs apartat. El tennis és no parlar, és silenci. Hi ha un camp de separació entre tu i el teu rival, però al mateix temps estàs molt connectat a ell per molt que no puguis tocar-lo, ni olorar-lo, ni tan sols sentir-lo respirar».
La descripció que fa Agassi de l´esport que li va donar fama i diners és d´una gran plasticitat literària. I d´una gran exactitud també. Perquè, efectivament, els tennistes són dos gladiadors que intercanvien cops de pilota separats per una xarxa que els impedeix acostar-se al contrari i envair el seu territori. Una cosa que no passa en la majoria dels altres esports, que són obligadament de contacte físic tot i que es penalitzin els excessos.
La necessitat de contacte físic amb el proïsme (en el cas del Papa) o amb l´adversari (en el cas d´Agassi) és un interessant motiu de reflexió en una societat amb creixent tendència a l´individualisme, a l´entreteniment virtual i a separar els efectes de les causes. Fins i tot en actes de violència contra altres congèneres.
Els pilots dels avions que van bombardejar Dresden, Hamburg, Tòquio, Hiroshima o Nagasaki no van ser conscients de la immensitat de destrucció i sofriment que provocaven en terra. Un allunyament moral que es resumeix en la frase d´un dels aviadors que van participar en els bombardejos aeris de Bagdad durant la primera guerra del Golf. «És com un enorme arbre de Nadal», va dir a l´observar des del cel com cremaven les bombes que deixaven caure sobre la ciutat en plena nit.
No obstant això, la necessitat de tocar i de ser tocat (en això consisteix substancialment l´amor) admet altres consideracions. Així, Elias Canetti va deixar escrit que «Res tem més l´home que ser tocat pel desconegut: Totes les distàncies que l´home ha creat al seu voltant han sorgit d´aquest temor a ser tocat». Conclusió: només cal deixar-se tocar per qui ens agrada. O per qui ho fa per curar-nos, com els sanitaris.
