Rajoy segueix. Rajoy segueix malgrat ser el company d'Aznar, qui ara l'ha abandonat sense discreció, el mateix Aznar que va convidar al casament de la seva filla a El Escorial a la flor i nata dels lladres de cavalls, dic de la cavalleria. El company de gabinet d'aquell ministre de Defensa, ara ambaixador del regne d'Espanya davant Sa Graciosa Majestat, Federico Trillo. A Trillo, que és lletrat de l'Armada (encara que no va estar a Lepanto, però sí a Perejil), l'assenyala l'últim dictamen del Consell d'Estat (no sabia que existís i cas d'existir, que hagués retornat) com a responsable de la caiguda a Trebisonda d'un avió Yak carregat de militars espanyols i amb les ales i el timó subjectes amb cinta adhesiva. Era més barat.
Però Rajoy segueix. Tot i els sobresous i malgrat els beneficiaris a títol lucratiu. Malgrat Emarsa i la Gürtel, malgrat Luis el Cabrón i al cabronet del Petit Nicolás. No m'estranyaria que l'episcopat gallec li declarés tots els anys sants i compostelans. Augmenta la cotització dels pisos i la matriculació de cotxes: póñenle todas as galiñas. Els breus i lleus signes de millora del malalt crònic (que inclouen pròximes pujades de preus i impostos), són convertits pel més gegantí aparell de propaganda que hagi existit en aquest país des que Franco fos coronat com a faller major a Burgos, en assoliments titànics dignes de ser estampats en el cel amb la pirografia triomfal de la casa Brunchú.
Un exemple: només començar l'any, la tele va donar un resum dels discursos dels presidents de Galícia, Extremadura i Catalunya. Els dos primers no van merèixer glossa alguna, però al tercer li van col·locar dues crítiques del PP i de Ciutadans. A l'enemic, ni aigua. Rajoy és com aquest magnífic patinador espanyol, Javier Fernández, que sembla que és a punt de trencar-se alguna cosa en qualsevol cantonada de la pista de gel i remunta amb els acords de Freddie Mercury. Que sigui en versió maldestre (acreditada per la seva gràcia per fer jòguing), no li treu mèrit. I així estem.
