El 2017 comença amb més incerteses que certeses. La reacció a la crisi econòmica, social i política, de moment, fa girar l'electorat cap a alternatives conservadores i populistes, siguin amb disfressa de dreta o d'esquerra. Només quan la crisi esclata vinculada a un qüestionament territorial, en alguns casos, deriva cap a opcions democràtiques i progressistes, com seria el cas d'Escòcia i Catalunya. Caminem, sembla, cap un retorn a la situació prèvia a la 1a Guerra Mundial, on ni tan sols es debatia entre models de societat com en la Segona: capitalisme democràtic, capitalisme nazi o comunisme. Caminem cap a una pugna entre potències totes elles liderades per polítics conservadors, militaristes, insensibles als problemes de sostenibilitat del planeta, com si fos la reedició de la fase culminant de l'imperialisme. Ara, les guerres es produeixen en el camp de les destestabilitzacions econòmiques, informàtiques (la batalla dels hackers) o bé són cruentes en territoris interposats com l'Orient Mitjà, on les indústries vinculades als exèrcits proven noves armes i filmen els resultats per posar-les a la venda, com feien els avions nazis i feixistes italians, convocats per Franco, sobre la població indefensa de València i Catalunya.
En paral·lel a aquestes misèries, la revolució científicotecnològica està en disposició de poder solucionar els grans reptes de la humanitat: l'accés a una economia circular sense residus i amb energia neta, l'alimentació racional de base vegetal, l'accés a l'aigua potable, la salut generalitzada, l'accés massiu a la informació i la cultura gràcies a les xarxes, etc. Només l'estructura del poder polític i econòmic en mans de diverses elits internacionals, nacionals o locals i la seva obsessió extractiva impedeix que el que seria possible passi a ser improbable.
El populisme que pretén donar solucions als problemes tancant fronteres perquè no hi entrin immigrants o perquè no en surtin pobles que s'autodeterminen, només serveix per agitar banderes del passat sense qüestionar cap ni una de les bases injustes de la societat a la que diu salvar. Si a Alemanya el perill es veu en l'exili sirià, i a França en el magribí, a Espanya el perill, com sempre des de la persecució de jueus o moriscos, és interior, i són els catalans. Però a Espanya, mentre es coarta la llibertat d'expressió, fins i tot dels Parlaments, no hi ha cap solució a la fallida imminent de les Pensions, cap depuració a fons dels canals de corrupció dels partits del règim, cap rectificació en les faraòniques, ineficients i deficitàries polítiques d'infraestructures radials, cap canvi en les apostes per la recuperació, tornant al sector immobiliari i al turisme de sous miserables.
D'aquest panorama francament desolador, se'n salven alguns països nòrdics que, prescindint de la fórmula liberal o socialdemòcrata que en aquest moment estigui al govern, estan acompanyant i promovent el canvi de model econòmic i energètic i la reformulació democràtica i social dels seus estats. I també se'n salven experiències locals innovadores al costat de la col·laboració d'iniciatives ciutadanes, del tercer sector o de petites i mitjanes empreses amb vocació.
L'autodefensa col·laborativa des de petites comunitats ciutadanes, empresarials, territorials sembla ser una de les poques estratègies amb garanties d'èxit per a la supervivència i el progrés. I en aquest marc, els processos d'emancipació de Catalunya i Escòcia en són també un símptoma. Si els ciutadans de Catalunya se saben concentrar en la nova revolució econòmica i el canvi de model social, com van saber fer al segle XIII-XIV amb la revolució comercial i al XVIII-XIX amb la industrial, tornarem a guanyar la partida estratègica. La tàctica depèn d'un factor més d'atzar i de conjuntura, on un dia pots perdre i l'altre, guanyar.
