La senyora de mitjana edat duu l´anorac groc que l´identifica com a vigilant de mobilitat, la que posa les multes dels aparcaments, vaja. Però no és una vigilant que terroritza el personal amb multes. Deixa màniga ampla, i excepte si algú passa de molt el temps marcat, no deixa el paperet que fa tanta ràbia trobar en el netejavidres. La trobaran mirant, engrescada, els aparadors de rebaixes mentre camina. Des de l´Ajuntament li donen el toc: cal augmentar la productivitat per incentivar la mobilitat urbana. Traduït: calen més multes per finançar-nos.
Ella s´excusa. Amb la crisi, els conductors tenen més memòria i produeix menys. Una multa fa mal a l´economia de qualsevol. Ella ho sap. La dona s´atura davant l´agència de viatges i somia una oferta per anar a Canàries, a deixar fluir la vida a tocar el Tròpic. A oblidar-se de l´home que li ha donat disgustos, cabells blancs i problemes. Platges infinites de sorra: rocam d´origen volcànic que s´ondula sota els peus i traça formes estranyes. Si tingués plus de productivitat, pensa, hi aniria abans. Però vol ajudar els altres, i no pas a ella mateixa. Hi ha gent així: jutges que entenen el dolor de la víctima i valoren el passat de qui infringeix la llei; funcionaris que ajuden el ciutadà, metges que passen del temps marcat pels malalts.
Amb el pas de les setmanes, la bona samaritana fa que alguns conductors, amb el sisè sentit que et fa fugir del malparit i trobar la bona persona, deixin el vehicle a la zona que vigila. Molts com ella, sense soroll, fan que el món sigui un pèl millor. I mereixen trobar la Canàries somiada. Al contrari, tenim massa exemples de la classe política que primer valoren el seu benestar i el del partit, i deixen de banda el ciutadà que representen. L´anècdota dels anglesos exemplifica això. Els pagesos i ramaders britànics s´han reunit amb el Govern de Sa Majestat per parlar dels ajuts públics quan arribi, si arriba, la sortida inacabable de la Unió, el Brexit. El Govern els ha dit que les ajudes agràries, les PAC, són de la Unió Europea i que ells no se les poden permetre. Com a màxim, donaran uns diners tres anys, després res. Els pagesos i agricultors queden fotuts: eren els que més reclamaven sortir de la Unió. Ara, ras i curt, es poden quedar amb el cul a l´aire i les granges a prop del tancament. La moral és quelcom personal, i hi ha persones que saben que al món li calen línies vermelles, i altres, oportunistes sense escrúpols, que volen els beneficis egoistes de saltar-se-les.
