Fa trenta anys, les sèries televisives no tenien ni una engruna del prestigi de les actuals. Les pantalles de cine dominaven la terra i l'estatus d'art major es reservava només a les pel·lícules. Joan Brossa, poeta i cinèfil, resumia aquest sentir quan deia: «La televisió és un xiclet per als ulls».

El cineasta David Lynch va ser dels primers a trastocar aquest paradigma. L'any 90, amb la primera temporada de Twin Peaks, va demostrar que la tele podia transitar per carreteres que semblaven exclusives del cine. I la seva influència es va estendre a moltes sèries. The X-Files va ser la primera a arreplegar-ne elements, com també ho farien Lost, Veronica Mars, Wayward Pines, Bates Motel o Stranger Things.

Lynch va clavar una bona sotragada al mitjà televisiu. En va eixamplar els límits, usant uns paràmetres narratius poc convencionals i dislocats. El motor inicial de la trama, saber qui havia assassinat Laura Palmer, quedava resolt durant la segona temporada, que preferia neguitejar els espectadors amb línies argumentals oníriques, surreals i poc nítides.

Twin Peaks va servir de punt d'inflexió per un món catòdic que vivia acomplexat per la grandesa del cine. I avui, quan aquesta tendència s'ha invertit del tot, Lynch està a punt d'oferir-nos l'última temporada de la seva obra de culte. És molt probable que no provoqui el mateix impacte de l'original, però el resultat, no ho dubto, es preveu molt interessant. Tot el contrari del que ha passat amb The X-Files. O amb Woody Allen, a Crisis in Six Scenes.