El Gobierno de Madrid ha optat pel diàleg, quant a la seva relació amb Catalunya. Una decisió que hem de celebrar i, si és necessari, repicar campanes i llançar canonades de festa. Que sia benvingut, si és un diàleg obert, lliure, generós, entre iguals. Que no es pugui interpretar, aquest diàleg, com una concessió humiliant, una mostra més de la intolerància vergonyosa. No sé si és de fiar, això que diuen. I em fa mala espina. Potser, l'oferiment de diàleg serà una nova manera de normalitzar la repressió? Arribà la senyora Soraya de Santamaría a «lidiar», diuen les cròniques, el desafiament sobiranista. Lidiar és una paraula que no m'agrada. És estranya, en el meu món. En són sinònims: batallar, polemitzar, combatre, torejar... Només me'n puc doldre. Curiosament, i perquè vegeu fins a quin extrem l'atzar, a vegades, ens sorprèn i l'encerta, en cercar informació a través de les xarxes sobre la senyora Soraya i la seva relació amb Catalunya, apareix, just al costat de la notícia referida a l'encàrrec que li féu el senyor Rajoy de lidiar el problema per mitjà del diàleg, l'anunci d'un mètode nou per a què la gent deixi de roncar. És estrany i em costa d'entendre. He cercat la senyora Soraya i vet ací que em surt un remei contra la ronquera. Es tracta d'una solució per a que aquells que ronquen s'aturin de roncar i tothom dormi satisfet. És una ironia? No ho sé.
Diuen que la senyora Soraya, que ha assegurat que va a Catalunya per a que en treguin benefici els catalans, té bona disposició per al diàleg. Però diu que no pot negociar res perquè no en té capacitat, que són els quaranta set milions d'espanyols que hi ha rere ella els qui han de decidir la negociació. De totes maneres, ha començat a aprendre de ballar sardanes, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. El problema és que no troba ningú, en no esser la senyora Arrimadas i el senyor Iceta, que li vulgui donar la mà. Ella diu que vol fer-se present a les concentracions d'esbarts, allà on hi hagi una trobada de castellers, on es faci sarau. Podeu imaginar-la fent d'enxaneta? Venga a enfilar-se, barretina posada, com un acròbata, i per amunt fins al cap de dalt. Quan és al cap cimal del castell, gira la cara i ens observa. Tampoc no m'agrada la seva mirada.
Potser haurà après de ballar La Santa Espina, la sardana d'Àngel Guimerà i Enric Morera, prohibida en temps de Franco pel seu caràcter emblemàtic i reivindicatiu. Com una espina més o menys santa, la senyora Soraya arribà a Catalunya a ballar sardanes. Com una espina, la petita Soraya de Santamaría. Però, encara que sia petita, no per això és menys punxeguda. Diu un vell refrany: «Tant si és grossa com si és xica / l'espina quan neix ja pica». Vull dir que hi ha gent que ha nascut per clavar l'espina. I, potser és un mal pensament que tinc, aquesta dona no porta bones intencions. Només és un pressentiment. I, ben segur, una de les primeres qüestions que la senyora Soraya hauria de resoldre és aclarir el significat de la frase «per fer una truita s'han de trencar els ous». Què deu voler dir, això de trencar els ous? Els ous de qui? Els ous de la gallina? Us recordau de la gallineta de Lluís Llach? Deia: «La gallina ha dit que prou / ja no vull pondre cap més ou». Era una gallina revolucionària, que no tenia res de bleda, que no estava disposada a pondre més ous per a que un altre faci la truita. Coc-coro-coc, coc!
Li hauríem de dir «la santa espina» a aquesta senyora? Potser no. Santa, el que es diu una santa, encara no ho és. Però disposada al diàleg sí que ho està. Ara hauríem de saber què entén per diàleg. Diu que arriba per beneficiar els catalans, que vol fer-se imprescindible, que es vol fer present... En una paraula, una espina que no serà fàcil de treure, que em fa mala espina...
